La vida ,...en color taronja

Minamoto...

2011-11-20T11:38:00.007+01:00

Quin és el sentit del que veig quan no entenc el que sento. On està el límit del detall amb el que descriure el sento. Si no entenc el que veig... Fugissera, la realitat, és com una onada que t'impresiona quan s'apropa, que t'inmobilitza quan ja es a tocar i... t'aterroritza quan la tens al damunt. Si et perds en la riquesa dels detalls t'ofegues. Si no els hi dones tota la importància no en surts. Has de tallar l'onada , has d'aprofitar la seva força, has d'aclucar els ulls i els has de tenir ben oberts. Tot plegat, la realitat és com una onada. De la meva reacció en depén la meva supervivència. De la meva experiència en depén on i quan comença el malson, on i quan acaba, només és una vivència.
Descriure'n els detalls..., en la justa quantitat, la que demani aquell precís moment... Viure mai ha estàt una tècnica precisa. L'art de descriure, l'art de viure. L'art d'apropar-se a la onada, i si cal, sumergir-se...

La por a perdre aquells cinc minuts...

2011-03-20T19:33:00.008+01:00

Et recordo Amanda, pel carrer mullat, allà on treballava en Manel. El somriure ample, la pluja al cabell. No importava res, anaves a trobar-te amb ell. Son cinc minuts, la vida és eterna en cinc minuts.... i tu caminant ho il·lumines tot, aquells cinc minuts et fan florir...

Que bonica aquesta sensació, el pessigolleig, les corredisses per obrir la porta. Comptar el temps que falta per tornar-la a veure. Sentir-se estimat. Sentir-se desitjat. És una trista tarda de diumenge. Una tarda de plegar roba. De cuinar per la setmana. De mandrejar al sofà. Al sofà on dorm fa estona, cargolada com una ratolina. Cansada de llegir no sé quins refotuts papers. Dormida sota la manta vermella, amb la mitja tassa d'infussió que sempre es deixa, esperant-la damunt de la tauleta. Li trauria les ulleres, però segur que es despertaria. La miro i torno a tenir aquells cinc minuts. Els que em fan aclucar els ulls per no plorar damunt del teclat de l'ordinador. Que poques coses que tinc, penso. Però , quant me les estimo. Aquests dies que molts dels meus amics refan les seves vides, jo que ja fa dies que refaig la meva. Aquests dies que recordo la negror del passat. Melangiós, però feliç de tenir el que tinc. Del que torno a tenir, la por de perdre aquells cinc minuts..

Formació...

2011-02-25T20:41:00.002+01:00

És tard, estic trinxat, miro de ser positiu però no trobo la postura. És veritat que és divendres. És veritat que he fet un non-stop de dotze hores seguides a la feina. Deu ser aquesta setmana on m'ha semblat que alguns elefants semblen tenir més cintura que algunes mares que tinc per companyes. Parlo d'emocions, no de dieta. No hi ha cap marrano que no sigui fastigós, que diu el pare. A vegades em pregunto què faig i per què ho faig. Però com diu un bon amic, gran pare dels seus fills, m'estimo els meus nens per que són meus, però no m'agraden els nens...
A vegades sento que treballo amb gent que fa la mateixa olor. Quan un només s'exclama dels pets que es tiren els altres anem malament. Sobretot si aquesta persona també alegra l'atmosfera de tant en tant.
No, no parlo de pets. Parlo d'espectatives. Parlo de maneres de fer. Hipocresia?, no, no crec que sigui el cas... Tot plegat és una qüestió de formació. Jo, en dec tenir ben poca...

Infinit i caos...

2011-02-13T18:44:00.007+01:00

Veure-hi més enllà del que amaga aquella muntanya. Acceptar sense desil·lusionar-se el que l'horitzó t'ofereix un cop ets al cim. On queda tot això?... Que passa si rere aquell cim no hi ha res nou?. Què passa si un dia no tinc ulls per acceptar el nou dia?. Encaixar les coses que passen no és fàcil. Un cop el gos ha tret el cap per entre els barrots de la barana costa molt que tiri enrere. La misèria de la vida no és que la gent desaparegui. La misèria de la vida es que ho faci sense encaixar en el món en el que es trobava. Hi ha coses que només es poden descriure parcialment. La immensitat, la complexitat en són un bon exemple. D'elles neixen els mots infinit i caos. A cops és tan difícil que només podem inventar-nos un nom per mirar de representar-ne el que son. La veritat és un concepte semblant...
El sexe mou el món, l'amor és el que el manté unit. La veritat és com el món, si viatges coneixes altres formes d'entendre la vida, d'acceptar-ne les mancances. De fer valer aquestes com oportunitats per créixer. A cops només és tan senzill com gaudir d'una nova perspectiva. Com pujar dant d'un cim. Allunyar-te d'un lloc. Esperar pacientment a que el temps , com el vent, deixi les coses quietes. Està clar que al cel veig un núvol dalt d'una muntanya. Ja no està tan clar quan ets al cim de la muntanya, en mig del núvol. Aleshores et sembla boira, no un núvol...
Però que passa quan no pots posar paraules a immensitat del temps, a la complexitat de la vida?. És aleshores quan és assenyat parlar d'infinit i caos...

Allà on estiguis...

2011-01-12T16:09:00.006+01:00

Quan passen aquestes coses un no s'ho acava de creure mai. Parar tota l'atenció que cal no és garantia de que tot surti bé. A cops no n'hi ha prou... Aquest cop ha estat així, en Guillem, un bon company de corda, és mort. El seu cervell no ha pogut lluitar més. La patacada que va patir escalant en gel ha estat massa forta. Des d'un quart de deu del matí del dia cinc el món semblava haver-se aturat. Els metges, pel que deien, ens van fer entedre que era lluny de la zona de perill. Fa poc he rebut un mail. Males notícies. En Guillem ens ha deixat... D'alguna manera segueixo encordat a ell. Tot i que aquell dia fisicament no hi estava d'encordat. Però la corda hi és. La noto, és un lligam fort, el nus del qual no sabré desfer. No voldré desfer.

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis...

Surt el sol...

2011-01-09T17:10:00.004+01:00

Fa sis dies que surto. Fa sis dies que no paro d'escalar , voltar, lo que sigui... Fa sis dies que sembla que el món s'hagi aturat. He escalat per on mai hauria somiat enfilar-me. He viscut el que mai hauria volgut viure. Cap cosa mal feta, cap imprudència tècnicament parlant. Un crit, la caiguda, el cop, la sotragada de les cordes. El company que no respon. Truquem al 112. L'ajuda que no arriba. L'ambulància que passa de llarg. L'helicòpter que et sobrevola i no encerta a veure't. Dos companys que fan d'àngels que passen per un prat. El company que no respon. L'helicòpter que se l'emporta. La policia que pregunta. Els pares als que has d'explicar que ningú ha fet res malament. Que la fatalitat era la carta que ha tret el seu fill. Que nosaltres continuem lligats a ell. Que centenars de persones continuen lligades a ell... No he pogut plorar encara, des de el primer segon després de tot plegat, quan en tinc ganes acluco els ulls, serro les dents. Això m'ha servit per tirar endavant quan les coses es van torcar, quan no sabia quin era el camí a prendre. Que encara que costi de creure, surt el sol..

El sou...

2010-10-31T19:47:00.005+01:00

Allà estava el meu petit regiment, preparat, amatent..., jo que entro per la porta amb el sobre d'exàmens. Mentre es tranquilitzan guixo a la pissarra dos missatges a tall d'instruccions. Alguns posen cara rara, d'altres somriuen i expliquen què volen dir. Finalment, amb un somriure, comencen a fer l'examen. Avui és el dia de posar a proba la vostra llanterna, els hi dic...
Passa l'estona, la lluita deu ser ferotge. Cap d'ells sembla voler aixecar el cap del full mentre passa l'hora i el temps es va escolant. Cap d'ells demana l'hora. Cap dels hiperactius sembla tenir presa per sortir al pati. A cap d'ells sembla importar-li que els propers trenta minuts són d'esbarjo. El silenci és total i ja fa un parell de minuts que ha sonat el timbre... Els seus companys, els guaiten per la finestra, estranyats... En veu baixa, amb una sensació d'haver arribat més enllà d'on pretenia, els hi dic: Heu fet que em senti orgullós de tots vosaltres, així ho sento quan entro a aquesta classe, així ho sento ara més que mai..., afegeixo també que haurien d'anar tornant els fulls. Mentre, a desgrat, me'ls van tornant, dins meu va creixent una sensació de mariscal de camp, de general de centúria romana. Em quedo sol a l'aula, com abastant fins on hem arribat, entre content i inquiet davant del que acabem de conquerir... Definitivament aquesta és al millor part del sou..

una petita llum....

2010-10-12T19:19:00.010+02:00

Fa dies que ens tractem. Mai els hi havia fet classe. Alguna guàrdia amb ells si que havia tingut. No són mala canalla. Responen bé al tracte amable, però segons com quan sacseiges l'arbre poques pomes cauen..

L'altre dia explicant fraccions, de fet repassant conceptes, me'n vaig donar compte d'algunes mancances bàsiques. Jo ja els hi dic que tenen tota la raó quan em diuen que les matemàtiques els hi fan por. Els entenc, doncs a mi el primer dia que em van explicar els números ja vaig tenir un ensurt. Imagineu-vos el primer número és l'ú, quin susto, no??. Ells riuen, però amb el primer somriure que els hi robo, sé que pararan l'orella millor.
Ens barallàvem, doncs, amb fraccions, màxims comú divisors i mínims comú múltiples. Jo els hi deia que els nombres són un misteri molt bonic, molts d'ells estan fets(compostos) d'altres nombres. Cal descobrir de quins, per aquest motiu els descomposem. Un cop ho hem fet tenim una idea de com som de senzills, o de complicats. El 32, només està fet amb 2's. El 45 amb 3's i 5's. I així, anar fent... Cal escoltar-los quan ens parlen. Això els ajuda a entendre el que fan amb les fraccions. Entendre, doncs la memòria sempre pot fallar..., és com l'alemany aquell que ens amaga les coses quan ens fem massa grans (l'Alzeimer, els hi dic en veu baixa..). Tots riuen altre cop. Però ja són meus. No triguen massa en demanar-me que posi més exemples,. Aquest cop però em demanen que m'esperi una mica, que abans, ells provaran de resoldre'ls per si mateixos.
I allà els deixo feinejant amb el que acaben d'aprendre a fer. El silenci és total, jo em passejo per entre les taules, encuriosit pel que fan. De tan en tan, algun d'ells m'interroga amb la mirada, tot ensenyant-me la llibreta. Jo, que assenteixo amb un somriure i els explico el que he sentit:Fins ara éreu en mig d'un bosc a les fosques, però us en heu adonat que portaveu una petita lot amb vosaltres. Pot ser que encara us sentiu perduts, però ja no teniu por. Ara ja veieu on poseu els peus. Jo només us he fet veure que tots teníeu, una petita llum...

Bri-collage emocional...

2010-09-23T10:37:00.003+02:00

Fa massa dies que no escric. Serà per què els xergais pels que transita el riu de les emocions, son uns altres. A vegades cal fer com amb les paelles quan porten massa estona al foc, cal esperar un temps per no cremar-se amb el mànec. Sentir-se estimat fa que les coses no trontollin tan fàcilment. Enyorar et corseca, però saber-me enyorat em va ajudar a arribar a l’altre costat del riu, tot i que aquest cop el corrent era fort. He voltat molt aquest estiu, xerrant-ho, veig que poques muntanyes. En canvi, per dins, ha estat un llarg viatge. Les més vertiginoses parets en van anar tornant dolços turonets. Les crestes més esmolades, manyagues valls. Tot plegat jorns d’aprenentatge. Encaixant ara les emocions com millor sé. És com el que mira d’enganxar les postals després d’un estiu ple de viatges...

Leaving on jet plane...

2010-07-25T16:50:00.001+02:00

Tots els teus trastos ja són llestos. El despertador m'avisa que és propera l'hora del nostre comiat. No saps el greu que em sap llevar-me, haver-te de despertar. Només estem tu i jo, són vora les tres del matí. Serà que t'estimo molt, si no de què et faria un entrepà de truita a aquestes hores. Sota una motxilla molt més gran que tu, baixem al pàrquing. No hi ha cap taxi, com diu la cançó. Aquesta pena xunga me la menjo jo. El trajecte fins l'aeroport a vuitanta per hora, normalment interminable, a aquestes hores se'm fa molt curt. T'acompanyo fins l'escala mecànica on hi ha el cartell que diu : Sortides...

Tu que plores, sota aquella motxilla molt més gran que tu. Jo que miro de resistir abraçan-me a tu, de fer el cor fort. Només són tretze dies em dic. El darrer peto, el més terrible de tots. T'allunyes per les escales fent adéu amb la teva maneta. Creuo les sales a tota pastilla fins la màquina de pagar. al cotxe baixo la finestra i foto la radio a tota hòstia. Ja a la sortida passada la barrera canvio d'emisora. Al cap de poc m'haig d'aturar al voral, encara dins de l'aeroport. La cançó que sona fa que no pugui parar de plorar. John Denver cantant: Leaving on a Jet Plane...

Delinqüents emocionals...

2010-06-22T20:37:00.006+02:00

Avui..., avui m'he tret un gran pes del damunt. Avui he retornat la canalla, la meva canalla, cap a casa. He donat per tancada, la nostra relació diària. De fet hauria de dir, que l'he donat per ajornada, doncs sovint me'ls torno a trobar. O sovint torno a pensar en ells. Del grapat de frases que els hi he anat repetint alguna cosa en queda. La principal, així m'ho han fet veure abans de marxar, és la que dic sempre quan començo: Us tractaré com a soldats, però us estimaré com un pare...
Cada any ho he dit. Cada any, en algun moment, m'he volgut empassar les meves paraules. Però al final sóc el que sóc, un ximple que creu que el que fa és que vol ser. Que malgrat tot tinc la millor feina del món. Que m'estimo el que faig i pels que treballo. Que el que diu s'ha de demostrar cada dia donant exemple. Entrar a classe arremangat n'és un signe d'identitat. Aquest any, que prometia ser plàcid, a fe de Deu que no ho ha estat. Tan se val si la canalla aprenia més, molts cops ha estat així. La meva funció com a tutor era aconseguir formar un grup. M'hi he barallat durant tot el curs. Aquest arbre només té un tronc i al peu hi esta escrita la paraula respecte. He mirat, altre cop parlo malament..., els meus companys i jo hem mirat de fer-los entendre que cal que pensin en els altres. Que quan falla un, fallem tots. És per això que a cops els tracto com a soldats. Han d'aprendre a conviure amb el que no és com ell. A omplir el seu cor de gent, doncs n'hi cap tanta com vulguin... És per això que a cops els hi faig de pare. Han de saber valorar el millor dels seus companys, acceptar-ne les seves mancances, per què el mateix faran els seus companys amb ells.
Abans de marxar m'han fet quatre regals. Un àlbum amb una foto de cadascun d'ells , amb un grapat de dedicatòries i anècdotes. L'he fullejat una mica i l'he desat per poder-lo contemplar amb tota cura a casa. També m'an regalat una maleta preciosa amb pintures , i un bastidor entelat en blanc i..., i el quart, quin és el quart?
Maldava jo per arribar a casa i descansar una mica. Esperava a l'estació que un tren m'acostès per fi a la preuada pau de la meva llar. Encuriosit, he començat a fullejar l'àlbum. Al cap d'una estona, de fet massa breu, les llàgrimes han solcat la meva cara. M'he posat les ulleres de sol i he pensat, els tios durs no ploren fins que són a casa. Per això he començat dient que m'havia tret un gran pes del damunt, la meva canalla m'ha fet veure, altre cop, que si jo els havia tractat com a fills, ells, en tenien per un pare. Però sobretot, que si jo els havia tractat com a soldats, ells, ara m'honoraven fent-me saber que eren un equip. Només, era el que jo els demanava...

La més gran de les abraçades, pels meus soldats, del seu pare...

...sota una llum incerta

2010-06-09T23:05:00.008+02:00

No sé ni com he arribat a pintar això. No tenia massa blanc, de fet poquíssim, al cap d'una estona gens. Com que els tubs que compro al Gran Basar no som massa grans, i ja fa dies que la cosa flaquejava, el color no ha durat tot el que esperava. Partia d'una fotografia feta a Madrid aquest Nadal. Tot el que recordo del moment de fer la fotografia, és dolçor, i el moment no té res a veure amb els creps que ens acabàvem de cruspir...
Serà que ho he pintat amb poca llum, serà que veníem del Prado. Avui s'han ajuntat massa coses. La mirada em desperta melangia, la que sento quan recordo els bons moments que vaig passar. És com si ella mirés sense mirar. És com si el capvespre afegís més coses al que de per si ja expressen els seus ulls i el seu gest. Durant una estona he pensat en repintar la boca al seu lloc, però mirant-me de reüll el que acabava de fer , he refusat fer-ho. El que surt , és el que surt. Una companya de feina m'ho va fer veure així. Amb el temps identifico moltes de les coses que em passen quan pinto. És com si veies, a través del temps i dels meus ulls, el que veia ella. Aquesta mirada, segons com, em trasbalsa... li he posat: Madrid, sota la llum incerta de Goya.

Respeto...

2010-06-06T21:13:00.006+02:00

Només una cancó, que no és poc..., avui no cal que digui massa més. El verí d'en Kiko Veneno se m'ha clavat al cor. Que senzill que és, i com costa possar-hi paraules. Ara que no és qüestió de colors, escolteu-la. La lletra ja us la dono jo..., bé, en Kiko Veneno...

Cada cual vaya diciendo lo que quiera;se lo lleva la corriente;por la carretera;ves pasar la gente;y tu sangre permanece indiferente

Tú le pides a tu Dios por las mañanas;que lo malo no te coja;después le pides al viento;que te arrastre las hojas;rezas por la lluvia y no te mojas

[Estribillo]

Está muy bien eso del cariño;yo me comprometo;pero no me des un dulce como a un niño;te estoy hablando de respeto

Ya ha llegado el sol a lo más alto;¿qué puedo yo hacer?;no puedo mirarlo;ni vivir sin él;todavía tengo mucho que aprender

Dices que la noche se hace larga;más largo es el día;
regaré tus flores;
si tú riegas las mías;
cada bicho va buscando su armonía
Mira aquella luz cómo disfruta;en la oscuridad;
sólo le preocupa;
que la vean los demás;
móntate en su grupa

Que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

2010-05-31T23:00:00.009+02:00

Hi ha cops que el cel és tan blau que haig d'aclucar els ulls per dissimular les ganes de plorar. Ni els estels que fa més d'una eternitat que ens van enviar la seva llum,que fan que em recordi dels seus ulls. Ni les vermelles roselles, que em porten les imatges dels seus dolços llavis...
Ja no em sento com la pluja a l'altre costat de la finestra .Apaivagar el que sento no té massa sentit quan no sóc capaç de possar-hi paraules. Fa dies que em barallo amb un mar blau trencat d'onades d'escuma blanca. Fa dies que he deixat enrere les torres que separen el cel de la terra . Fa dies que no trobo la manera de posar la sorra a una platja. No sé ni com dibuixar les persones, però alço els ulls i em miro el que he aconseguit pintar, i sento que funciona. Si més no de lluny. Serà la pintura barata, serà que el refotut blau no té res de prussià, serà que la gamma de sienes que fabrico no dona per més. Serà que com diu el meu germà gran, al que fa massa dies que no truco, que tot el que puc pintar reflexa tot el que sento. Víctima de les meves pròpies lliçons sobre la Gestalt. O pitjor, serà que sóc tan tan tonto ,que com les nenes del pati, m'acabo creient que el que dic sobre les seves mans, és i serà veritat. Suggestionat pel que penso i pinto?. Saps què, Josep, encara no he trobat la manera de posar-hi paraules, però que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

Obsessió...

2010-05-12T19:52:00.005+02:00

Fa massa dies que em barallo per trobar la manera de pintar-ho. Va començar com un joc. Com un exercici més de classe. En vaig fer versions a paper, estudis, que diria si fos prou tonto com per creure que el que faig té una certa validesa. El fet és que quan els he anat acabant els he anat regalant als companys de feina. La versió que creia definitiva la hi vaig regalar a la meva germana petita. Però n'he fet de posteriors. El cas és que aprofito caixes de cartró per fer servir de suport. De làmines de paper canson, la del microones, un tros de cartró ploma que vaig trobar en un contenidor. La pintura té una història similar. O bé és reciclada de la que llença la canalla quan està seca, o bé de ínfima qualitat. Normalment comprada en un basar xinés a un preu irrisori, però amb uns resultats raonables a la que li sé trobar el què...
Aquesta n'és la darrera versió. Aquarel·la del basar, que sembla una aspirina efervescent a posar-hi aigua, i una tapa de la caixa del microones. El resultat jutjeu-lo vosaltres mateixos. De lluny funciona bastant bé. Escric això i ja em miro de reüll una capsa de cereals, serà que realment tinc una obsessió...

Tota la terra que el meu cor estima...

2010-05-07T19:18:00.012+02:00

Sota la llum del mateix sol. Si tu vols amb els mateixos ulls , però enamorat d'unes altres lleganyes. Pujo al terrat de casa i guaito la ciutat. Surto a trobar, que no a buscar. A aquestes hores el sol mandreja per damunt de les teulades. S'esbaralla amb un grapat de núvols. Orenetes i falciots trenquen el cel fent sobtades giragonses. A diferència d'altres vegades no estenc la roba, ni fumo cap pipa llegint un llibre. Només he pujat a trobar un somriure. El del dia que ja s'acaba. El trocet de dia que encara em queda. Acluco els ulls mirant al monestir. El sol fa contrastar façanes i teulades amb un cel d'un blau prussià. Només un grapat de núvols donen una mica de blanc titani al paisatge. Alguns ocres i alguns sienes dibuixen les teulades. La façana posterior de Cal Gerrer, d'un blanc més aviat zincat dona el contrapunt als núvols. Crec que ja tinc el que venia a trobar.
Baixo a mirar de pintar aquest grapat de teulades, núvols i trocets de cel. Miro que els meus cops de pinzell siguin sincers. Miro que els colors que trio, els pocs que sé construir, siguin com les paraules que escric. Només sé pintar paisatges que cal mirar de massa lluny. És com si projectes una mica del que sóc. És com si els colors i les paraules es barregessin al meu cap. No trio cap cosa que tingui a prop. Serà per què no en trobo les paraules . Serà per què no sé fer més colors. Només estic aprenent a dir més coses. Tan se val si ho faig embrutint papers amb tota la terra que el meu cor estima...

Viure, que no estar viu...

2010-04-25T20:47:00.005+02:00

Vaig perdre la brúixola, el vent s'endugué el mapa, la pluja no deixà veure els estels de nit, només em quedava l'intuició. Les meves mans feia temps que no eren les meves mans. Les coses passaven i jo no semblava tenir massa a dir. De fet, feia massa temps que no pintava res...
Allà on em vaig veure superat. Allà on no vaig saber donar la talla. Allà vaig refer el camí on els sentiments m'havien deixat. La carretera de les emocions va començar a ser una ruta millor cartografiada. El meus xergais, els de les mans, em van fer de mapa. Allò que em dugué a trepitjar molts cims, ara em feia de brúixola. La pluja que venia dels meus ulls va anar minvant. Les llàgrimes van anar aprenent el camí, així que cada cop que vaig plorar, no em va ser tan difícil reprendre la marxa. La soledat ja no es clavava com el fred a les nits d'hivern. Vaig començar a escriure allò que no sabia dir. Vaig començar a poder pintar alguna cosa. Ara, era capaç de conrear el que abans no sabia. Pagès de les emocions, encara rudimentari, però amb la voluntat de sembrar. Com d'altres han fet amb mi. Content de viure, que no d'estar viu...

Tot plegat, és Sant Jordi...

2010-04-23T20:09:00.006+02:00

Cada cop m'agrada menys aquesta diada. Cada cop em desencisa més l'asalt cantonada si , cantonada també, de la canalla, l'agrupació, la gitana , la florista i demés fauna oportunista que surt a vendre roses a peu de carrer. Ja trobo massa angoixant el fet de mirar d'entaforar-se en una parada, les botigues ja les veig perilloses. És com llencar-se a un forat negre o alguna cosa així. Avui he comprat les roses tornant a casa. A un que li he dit de bon matí, que ja tornaria a la tarda, i així ha estat. He volgut..., fer una volteta per copsar l'ambient. La veritat, he hagut d'escapolir-me com he pogut de la gentada de por que hi havia. No és que tingui agorafòbia, bueno en cert sentit, que no és el que toca , si. La cosa ha estat que per fer cent metres he estat deu minuts. Tot i mirar de fer el salmó, m'he sentit com una tonyina. D'acord que la gent surt al carrer, que el dia convidava, però... se m'ha fet difícil. El dia en si me l'he pres amb la mateixa actitud de la cirereta dalt d'un pastís. El millor és el final. No és que no estigui, N-morat, és que tot plegat, és Sant Jordi...

Medicina fora d'horari...

2010-04-16T00:12:00.003+02:00

Setze graus no és una temperatura digna d'una llar al mes d'abril. Noto el fred als braços. Tinc l'espatlla entumida i els meus dits no responen bé quan mira d'escriure a l'ordinador. M'he llevat d'hora, el dia ha estat llarg, atrafegat i dur. És tard i fa dies que miro de trobar la manera de posar paraules a allò que sento. A la tele fan el de sempre la pipa fa estona que ha passat a millor vida i el sopar ja fa voltes al meu estomac. A fora plou, la pluja probablement tirarà per terra els meus plans d'un cap de setmana d'escalada. Ara que tinc temps, la meteorologia no fa el que espero per què alleugin les meves ganes de sortir a voltar-la. Tot i planificar al minut el dia he hagut d'improvisar tres o quatre cops un grapat de plans B. La trobada amb una mare a primera hora ha anat millor del que creia. La feina feta durant tot el trimestre ha fet el solc més profund del que havia previst. Al final d'una hora de xerrar fins hi tot m'ha sobrat temps per treure ferro de tant desori. La següent classe ha passat suau. La defensa de la meva lliçó ha estat suficient per trencar les línies enemigues abans del que havia previst. La canalla ha acceptat els meus arguments i abans del que tenia previst, o creia possible, el timbre del primer pati ha posat fi a l'assumpte. La vigilància del pati, avui els vigilo tots dos ha transcorregut sense incidents destacables. Només he hagut de resucitar al Clint Eatswood que tots portem a dins un parell de cops. Ha estat una qüestió de pilotes, només de futbol però. Sense passar per la sala de professors més de l'imprescindible he baixat a la meva classe a fer classe de mates. Hem practicat proporcionalitat i percentatges refent receptes de pastissos. Endolcir les coses funciona bastant bé. He marxat sense haver de posar més deures dels imprescindibles. D'allà a la sala de professors a deixar passar l'hora de guàrdia. Cap al final de l'hora, en Clint ha tornat. Un afer tonto, però que ha necessitat, diguem..., una actitud ferma. Durant el dinar he confraternitzat amb les professores del departament d'angles. En especial amb una escocesa nova que no hi ha manera que s'integri. Ni els seus ulls blaus, ni el ros dels seus cabells, han fet que de moment acabi de trencar el gel. Bromejant amb ella, la cuinera i la resta de companys que s'han afegit he anat donat compte del ranxo. Cafè, trucades pendents i cap al pati altre cop. Aquest cop res de Clint però algo de vídeos de primera, amb una mica de futbol accidentat. El timbre m'ha trobat obrint portes i empaitant a la canalla cançonera. La classe de dibuix ha alleugit el dia, sort en tinc sempre d'això. El canvi de classe m'ha portat al laboratori de física amb la meva tutoria de l'any passat. La llei d'Ohm, un grapat de cables i bombetes m'han ajudat a fer entendre bastant bé el que pretenia. Fins hi tot he avançat una mica del magnetisme que encara està per explicar a teoria. La cosa pintava bé, el segon pla B, ha fet la seva feina. Al sortir només em quedaven dues feines: acompanyar al mecànic a una col·lega i fer un cafè amb un pare que no veu al seu fill i que jo ahir, més per vocació que per sou, vaig emplaçar al bar de sota casa a fer un cafè i xerrar una mica del seu minyó. Un tallat per a mi, i un suc de préssec, han ajudat a tendir ponts i llimar diferències. Sortint d'allà una trucada al pare m'ha posat al corrent dels problemes administratius del meu germà petit. La següent trucada, aquest cop del meu germà gran, ha fet sortir a jugar el tercer pla B del dia. Un parell o tres de cerveses i coca coles han ajudat ha posar fil a l'agulla. Més tranquil, ha tornat cap a casa sabedor que els seus problemes ja tenien solucions. De passada he fet que coincidissin un parell de companys d'escalada que feia massa dies que no seien a la mateixa taula. El quart pla B s'ha complert millor del que esperava, per tant, ara escric tot aquest rotllo, o no, i desfaig la motxilla deixant aquí tot el que he anat carregant durant el dia. Tot plegat, una bona dosi de medicina fora d'horari...

No, el piano no ha estat bevent...

2010-04-04T12:13:00.006+02:00

Miro les llums a l'altre costat de la ciutat, per què aquí estan apagades. Més que estar sol, em sento sol... Porto quatre dies que no paro per casa, voltant i enfilant-me a les muntanyes que trobo per aquests Mons de Deu. Algunes petites, algunes nevades, d'altres, com les del meu cor, ben enrrebassades. La tele està encesa, però fa estona que no la miro. Més que fumar faig fum. El te fa estona que ha passat a millor vida, i el cul que encara queda a la tassa té un gust horrible. Estic cruixit, tot em fa mal, semblo una iaia, aquí ajagut. Estic aquí, però tinc el cap a un altre puesto. Poso una mica de música. En Tom Waits canta allò que el piano ha estat bevent, que a l'estora li cal un tall de cabells..., somric de mala gana. El telèfon ha sortit a per cigarrets..., esperes una trucada sabent que no et trucarà ningú, i que no pots trobar una cambrera ni amb un comptador Geiger..., Avui, sembla que el cabrón aquest estigui cantant el que em passa a mi. Canvio la música abans que el front fred que anuncia el baròmetre trobi una drecera als meus ulls..., millor, me'n vaig a dormir. El piano no ha estat bevent, que comenci a ploure ja.., no , el piano no ha estat bevent...

Per si algú té cap dubte sobre el que canta en Tom Waits..., només cal prémer aquí. Una altre que també em fa plorar..., la segona. La primera, des de fa massa anys, la trobareu aquí . Més que una cancó, una antologia sobre lo desgraciat que pot arribar a ser estimar a una persona i que ,això no pugui ser...

Un dia sense pretensions...

2010-03-16T22:34:00.009+01:00

Certament, no és el millor dia de la setmana. Burro de mi, no he sabut llegir a temps el plano . Algunes coses, com els rebuts de la llum a l'hivern, venen carregades de males notícies. He arribat, com sempre, amb la floreta a la ma i al cap de cinc minuts ja tenia ganes de canviar-la per una ortiga. Encara amb un somriure, he començat a entendre, que allò, només era un miratge. Negociant amb el dia una treva, com el roc que mira d'esquivar l'aigua en mig del riu, he deixat que la cosa s'escolés. Rient de qualsevol cosa, com el tonto que sóc, a voltes rient de tot, com el boig que em sento. El dia costava d'empassar més que la pila d'exàmens, que sense remissió, m'esperava a casa. A l'espera d'una nova estació, d'un somriure amic, les hores han anat passant. Drapaire dels meus propis sentiments, he sortit fora a mirar de robar-li una estona al teu enrrabessat horari. El solet mandrós i una veueta, ajagut a la vorera del carrer, han apaivagat la mar de fons. De l'altra banda del telèfon la vida ha tornat a prendre un dolc significat. Encara que només per cinc minuts, la vida m'ha tornat a fer una ganyota semblant a una rialla. Amb l'agulla fent saltirons per damunt de la marca de reserva, he tornat a entrar ,desitjant que sonessin tots els timbres i pogués tornar a acaronar-te. Jo, només esperava un dia sense pretensions...,una giornata senza pretese.

En terra hostil...

2010-03-14T17:32:00.007+01:00

D'alguna manera, en algun moment, aquests dies, m'he sentit..., en terra hostil. I com diu la cancó :

En el meu retrovisor. Et veig mirant el crepuscle. Darrere de les línies telefòniques. Res a demostrar, ni a assumir. Només pensant que els teus pensaments són diferents als meus. En el meu retrovisor. Et veig. Jo et dono la teva vida, em dones tu la meva?. Et veig nedant a poc a poc. Doncs la llum s’envà de la ciutat. A un lloc on jo no hi puc ser.

No hi ha excuses. Només segueix. Només segueix. Encara hi ha moltes coses. Que jo et voldria dir. Però segueix. Només has seguir. Estem units per la sang que es mou. En el moment en el que vam començar. En el moment en el que vam començar.

Veig els perfectes ullets. Mirant les ombres dels núvols. I la superfície de l'oceà per la finestra d'un avió. Em poso nerviós quan volo. Estic acostumat a caminar amb els peus. La turbulència és com un sospir que no ajuda sobreposar-me. Quin és el propòsit de la meva vida. Si es que n’hi ha hagut mai cap. Amb aprendre a deixar-ho anar. Viure indirectament a través teu. Tu pots fer el mateix. És el mínim que pots fer. Doncs només és una ínfima cadena. Si vols t’hi pots afegir. Així que, segueix. Només has de seguir.

per sort, només va ser durant moments...

La mort d'una formiga...

2010-02-17T22:59:00.006+01:00

Tanco les finestres de l'ordinador, que la refotuda feina m'ha fet obrir. Obro les que trobo que fa dies que romanen tancades. Airejo aquelles estances que fan olor tancat. No les de veritat, doncs poques finestres i portes tinc. Sona la suite per violoncel en sol major de Bach. Encara que antiga a mi em dóna la pau i el corrent d'aire que li manquen al meu cor. El cafè descafeïnat de sobre que he pogut trobar per un dels armaris de casa dels pares és tot el que he sabut preparar. Ara visc aquí per uns dies. Faig de masover i recordo els primers temps de separat. La solitud ja no fereix, jeu aquí al meu costat manyaga. No m'he atrevit amb la fabulosa i complicada cafetera que tenen, ja vaig patir lo meu amb la planxa de la mare com per repetir l'experiència. Necessito pau i l'infame cafè i una mica de Bach m'allunyen dels records que m'envolten. Un munt de fotografies i quadres em fan sentir les arrels. Aquelles que em recorden els meus orígens. El fum de la pipa em fa pensar amb les ales que també em van donar. Arrels i ales, quina contradicció. Totes dues coses m'han portat aquí. Totes dues coses també me les van donar aquí.
Avui parlava amb la meva canalla d'això. Amb aquesta canalla que tinc, a voltes egoista, a voltes entendridora. Una altra contradicció. Miro de tornar allò que vaig rebre dels que m'estimo. Sembro allò que un dia algú va plantar per què jo ho recollís. De les cordes que em lliguen amb els que m'enfilo per aquesta vida plena de muntanyes, la més forta, és la que no puc plegar. No és com les que guardo al calaix del material, feta de niló. Trenades amb milers de fils. Plenes de colors. Aquesta corda, la més forta que tinc, és feta de quelcom més subtil. Suposo que ja imagineu de què..., ara que la solitud, i els records m'acompanyen la sento ben present. L'esgarrapat, que em diu la mare. Xergais o esgarrapades, fins hi tot puc sentir com meva, la mort d'una formiga....

Obra sobre catró mida DIN A3
tècnica mixta
títol(com no...): La mort d'una formiga...

Desferra emocional...

2010-01-30T22:37:00.003+01:00

Era un matí incert del més de febrer, ens vam acomiadar en aquell pàrquing. No vaig entendre, o no vaig valorar en la seva certa mesura, les seves paraules. Havia conviscut amb ella moltes coses, massa, totes les imaginables. Tot i així mai hagués imaginat que les seves paraules, les darreres, fossin aquelles. Amb el temps, he pogut encaixar-les. D'alguna manera he pogut encabir-les el l'àlbum de cromos, que a vegades, són les emocions. Temps després una altre comiat, hem va deixar aturat. Era una altra dona, una altra situació. Un altre sac de cromos per anar enganxant a l'àlbum. I jo, allà assegut, aquell nefast vespre. Té collons que et deixin en un lloc així, a la porta d'una agència de viatges. Si hagues estat obert segur que entrava a comprar un bitllet. La següent, va ser pels volts de les festes de Nadal. Aquest cop, ja va ser per telèfon. I de fet tot i ensumar-me alguna cosa, no volia donar crèdit a la situació. Les tres vegades em vaig quedar allà, al voral de la carretera de les emocions.
Però el temps va anar posant les coses al seu lloc. Les pàgines es van anar omplint de cromos. Alguns de trist record, alguns, segons com, em van fer sentir afortunat. Com si en comptes d'un cromo es tractés d'un bitllet de loteria. D'aquelles que, vist amb perspectiva, t'alegres de què no t'hagi tocat. I jo, que de tan en tant, regiro la caixa dels cromos que no vaig saber on enganxar. I ara me n'adono que, tot plegat, he aprés a trobar-ne alguna utilitat. És com si hagues aprés a reutilitzar tota aquesta desferra emocional...

Gent especial...

2010-01-26T22:47:00.005+01:00

Diu la Julieta que el seu Romeu és suau com un gat. Diu en Romeu que la seva Julieta és com una ratolina. I diu la gent que això de l'amor és com demanar com vols el cafè amb llet. Que si amb tassa, gran o petita. Que si amb got. Que si llarg de cafè. Que si amb la llet freda o calenta. Que si desnatada o sencera... Encara que no ens posem d'acord en com el volem, en el que si coincidim que sembla molt rebuscat provar de trobar consens. Així que al final com a mínim la cosa està en trobar el bar allà on te'l fan com a tu més t'agrada. La resta, depèn...
Amb el temps m'acabo fent una idea d'allò que fa que m'estimi algú. Amb el temps començo a veure allò que fa que la gent m'estimi. Ja no em sorprenen segons quines preguntes i les tornades d'algunes cançons ja no fan venir la pluja als meus ulls. Amb un somriure en tinc prou. El to de la veu, el gest, aquell que un dia vaig dir que era el que m'enamora. Ja no m'amoïna que la sort sigui fugissera. Cada cop que veig caure un estel ja no demano res del que no tinc, sinó no desesperar quan perdi res del que tinc. Manyaga, l'enyorança, ratolineja als peus de'n Romeu. I ja no oprimeix el seu cor. Ja no.
Només cal entendre que tothom té les seves coses, que tot plegat, només es tracta d'entendre, que la gent, és especial....

Som allò que fem per canviar allò que som...

2010-01-18T16:38:00.004+01:00

Tot el que fem és per canviar el que som?. Estic bastant segur de la necessitat d'haver de canviar algunes coses. Tinc la ferma certessa de que no val la pena viure amb el dubte de què haguès passat si tal cosa hagues estat feta d'una altra manera. Crec que soc el que he fet, no el que haguès pogut fer, o el que tinc per fer. Segons com, aquest adagi zen em fa creure que l'èsser humà no viu content amb el que és i fa. Empaita allò que no te?, per descomptat, res material. És l'afany d'armonitzar amb l'entorn el que posa en moviment l'home?. És aquest el motor de l'existència i la finalitat del coneixement?.
Massa cops, i tampoc sóc tan vell..., el temps m'ha donat una part de la raó. Tot i que acceptar la pèrdua ens alleugeix el patiment, a vegades el problema pot ser trobar quina és la veritable pèrdua. El temps és l'únic que ens pot aconsellar, no sempre amb certesa, sobre quina és la pèrdua que més ens dol. Com en el conte de l'illa dels sentiments, al final l'únic que es salva és l'amor. La barreja de sentiments, o la seva acumulació, ens fan molt difícil veure l'arbre al bosc. Ens capfiquem en solucionar necesitats que nosaltres mateixos ens creem. La riquesa està en allò que tenim, no en el que ens falta...Massa frases boniques i al final som aquí per què veníem d'on haviem sortit en el moment que van creure que trobariem allò que ens faltava, però que no sabiem com dir...

...pèrdua

2009-12-29T02:30:00.004+01:00

Naixem plorant, si no ho fem en foten una hòstia. Creixem rient, en l'inocència, de grans però, ens ensenyen a ser seriosos. Pel camí ja hi ha qui ens inculca la por i després ens passem la vida patint. El món gira sempre al mateix ritme. Ara surt el sol, ara es pon i tot plegat res canvia. La caputxeta vermella es empaitada pel llop. L'avia es salvada pel caçador. Amb el temps, però, acabem que acceptar que no ens agrada com són les coses. Si per alguna raó la vida ens duu lluny del camí que hauria de ser normal, la nostra manera d'entendre les coses és pertorbada. L'àvia resulta ser una lianta que s'havia embolicat amb el llop, però al caçador no li senten bé les banyes. La caputxeta,... ai la dolça caputxeta, buscava noves emocions al bosc i el llop se la menja, però a petons.
Ens ensenyen a acceptar moltes coses i amb el temps no ens arribem a plantejar com d'absurdes són. El món està ple d'hospitals amb gent malalta del cos i del cap. Els malalts físics desperten la compassió, els bojos en canvi desperten les nostres pors. Ens ensenyen que cal guanyar-se el pa cada dia, però no ens diuen res si no en algun moment no som capaços de fer-ho. Premiem i enaltim les virtuts, però defugim assumir les nostres mancances i febleses. Reflexionem massa sobre que ens portarà a l'èxit i gens del que ens ha portat a la derrota. Admirem als que triomfen a la vida i passem amb el cap cot davant dels perdedors. Tenim por de veuren's-hi reflectits i en canvi ens agradaria abastar el que pocs poden. La loteria toca a quatre i en comprem creient que serem nosaltres els que també tindrem aquesta sort. Ens diuen que cal tenir esperança, que cal esforçar-se per ser bones persones i quan perdem l'esperança construïm un dels verbs més terribles, desesperar-se. Que terrible ha de ser la desesperació.
Creiem en els amics i desesperem quan creiem perdrel's. No entenem el que ens passa, passem per estats alterats del que fins ara crèiem normal, defugim entendre als altres. Si ,portem tota la vida mirant al cel. Busquem a un Deu que expliqui les misèries de la vida. Busquem vida en els estels. Mirem de trobar una explicació raonable al que va fer que tot plegat comencés, al principi de tot. En canvi girem la cara davant de la mort, o sigui, al final. Raonem, a través de l'esperança, que la vida continua, que la mort no és el final. Anys i panys sense voler acceptar la... pèrdua.

...Nadal

2009-12-25T11:49:00.005+01:00

Avui, desconecto el corrector. Avui, deixo en off els sistemes d'ajut a la conducció. No es que sigui un dia més especial que els altres. Avui és un dia, segons com, d'obligacions. No es que no m'estimi a la família i als amics, però no trobo correcte que s'estableixi un dia per dir i fer allò que és correcte. Fer-ho, en certa mesura depèn de nosaltres , no de l'entorn. És per això que prefereixo fer aquestes coses dia a dia. Avui és un dia on aquells que normalment no es veuen mai , es veuen i comparteixen taula. Avui és un dia per aprofitar i parlar d'aquelles coses que mai fem. Avui és un dia per fer allò que normalment mai fem. Per tant, avui pot ser un dia profitós, en la mesura que sapiguem aprofitar l'avinentessa. Jo, que no he enviat cap nadala, feta pels meus fills..Cosa que em faria molta gràcia poder fer algun dia, doncs no en tinc. En canvi n'he rebut unes quantes. Tinc la necessitat de tornar una mica d'aquest sentiment d'acolliment als que es recorden de mi. L'altre dia pensant-hi en vaig fer una, avui crec que és dia de penjar-la. Gràcies a tots aquells que durant aquests anys m'han acollit a casa seva , als seus cors. A aquells que han tirat de la corda quan la cosa no anava fina. Gràcies també a aquells que com jo han canviat de camí i s'han deixat acollir a casa meva. A tots, Bon...Nadal.

Pensant en els altres...

2009-12-19T23:45:00.009+01:00

Feia dies que aquell minyó, un bon minyó, patia aquell ruc-ruc. De bon matí vaig baixar a classe a acompanyar a un dels meus alumnes. S'havia trencat una cama i en cadira de rodes, necessitava del meu ajut per fer anar l'ascensor. Va ser aleshores quan se'm va atansar, i sense mirar-me als ulls, em demanà si podíem trobar un moment per parlar d'un problema que no el deixava viure massa tranquil. Vaig acordar amb ell que un cop dinat l'aniria a trobar al menjador per parlar-me. Era divendres, per tant, el meu horari que aquell dia és generós amb el temps, va permetre trobar-me, de manera suficientment relaxada, amb el meu amoïnat alumne. Anem a fer una volta li vaig proposar, ell amb els ulls vermells i la veu tremolosa, em va relatar una història que m'era familiar. Una amiga de la seva mare, malalta ja terminal de càncer, era el nucli de tota la història. Ell, amoïnat per la tristesa de la seva mare, em demanava què podia fer per apaivagar el seu patiment. Fart de veure plorar a sa mare em demanava a mi una solució. Jo que sempre els hi dic que pensin en termes de solucions, no de problemes...
Jo, després d'escoltar-lo atentament, li vaig fer la següent pregunta: Realment, pateixes per la mare, o bé pateixes per què un dia la que estigui greument malalta sigui la mare?. Ell, cada cop amb els ulls més vermells i sense poder parlar, va assentir amb el cap. Jo el vaig abraçar i li vaig dir que les mares, si tot surt com està previst normalment per la natura, marxen abans que els fills. Que el que és inevitable és que marxin... Així doncs el que primer tenia que fer era dir-li a la seva mare lo molt que l'estimava, però que després, era la seva mare qui havia de fer això mateix amb la seva amiga. Mig eixugant-se les incipients llàgrimes, em donà les gràcies. Jo li vaig dir que era molt noble que s'amoïnés per la seva mare.
L'endemà vaig anar a escalar i vaig trigar a animar-me. Per la tarda, la meva mare em va trucar. Amb, no recordo bé, quina excusa. El fet és que va aprofitar per dir-me que li havien trobat uns quistos als ovaris i que si o si els hi havien de treure. Jo no vaig saber quina cara posar. Tot i que ella m'assegurava que no passava res greu i que el dilluns anava al metge a ampliar el diagnòstic, jo no vaig saber com encaixar la notícia. La setmana va costar de passar i en algun que altre moment vaig haver de recordar els consells que vaig oferir a aquell minyó. Alguna amiga, que com els estels, sempre hi és encara que hi hagi núvols, em va facilitar el poder-ne parlar. D'ella, en vaig treure el títol del que avui us escric. Cal dir sempre el que sentim, jo ho faig a classe. Per aquest motiu hem de ser feliços i com les mares, ho serem en la mesura en que pensem en els altres...

visiteu el link..., us ajudarà a entendre per quina raó sereu més felicos ...pensant en els altres.

Massa Rachmaninov...

2009-12-08T20:16:00.006+01:00

Corregir, corregir i vinga corregir. Tot el que s'havia de dir ja està dit. El que no vaig saber fer entendre, el que no van voler escoltar, i mira que em repeteixo més que l'all. Ara em trobo el que he sembrat, regat com he pogut. M'havia fet el ferm propòsit de mirar de corregir el més ràpid que es pogués. No me n'he sortit... Després de tota aquesta feinada hauré de promitjar tots el seus treballs i mirar de trobar-ne una nota. Una nota...
Hi ha cops que em faig el càrrec del que toca fer. Despullo les coses de la seva complexitat. Simplifico. Un carburador és com el dipòsit de la tassa d'un excusat. El tub d'escapament d'un motor de dos temps és com una xemeneia. Un radiador, una esponja i les parets d'un estomac, matemàticament són indistingibles... Per variar les proporcions d'una truita de patates apliquem el teorema de Thales. Partint de coses bàsiques com la conservació de l'energia es troba la llei de la palanca.
Miro de recordar aquells majestuosos moviments dels meus professors, dels millors que vaig tenir. D'aquells que, arremangats, em descobrien els perquès del món, com si d'una sonata per piano es tractés. Elegant, senzill, directe... del cap al cor i al cor per sempre més. Recordo com de fortament tinc gravades algunes imatges. Encara estudiava tercer de carrera quan em va tocar explicar un complicat problema a la pissarra. El professor de la matèria que no era un prodigi d'expressivitat, i segons com no dissimulava massa el fet que no li agradés el que li tocava fer, m'esperava impacient assegut a la seva cadira. Ara, això si, mai hagués dubtat de cap de les seves capacitats intel·lectuals pel que feia al coneixement del tema. Però alguna cosa no va sortir com esperava aquell dia. Jo, que més per curiositat que per mandra vaig plantejar-me el problema sota un altra llum, que no la seva, vaig sorprendre'l aquell gris dia. No porta cap paper vostè?, jo arremangant-me, vaig respondre que no em calia. El personal que esperava una dissertació d'integrals complexes a ritme de semigarrapatea va murmurar. És un camp gravitatori esfèric amb un potencial constant, que podem assimilar a una esfera amb un index de refracció constant, no?. Vaig escriure les dues formules. L'una al costat de l'altre i es va fer evident que tenia raó. Aleshores vaig continuar la meva explicació, aquest cop però, al meu cap sonava el concert número 2 per piano en do menor de Rachmaninov. Les coses fluïen dolçament del meu cor al meu cap i del meu cap a la pissarra. Les equacions s'anaven simplificant, fins fer-se clar que la solució era majestuosament senzilla. Per un moment vaig sentir el poder de les meves paraules. Aquella ganyota inicial es va anar tornant tendrament en admiració. L'home ja no seia a la seva cadira, recolzava el cul a la taula i els seus ulls, oberts i lluents seguien el guix per la pissarra. Un cop trobada la solució em vaig posar les mans, brutes de guix, a les butxaques tot esperant la seva aprovació. La cosa va acabar bé, fins i tot a contracor, em va felicitar.
Ara que em toca explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle vint miro de fer el mateix. Trencar els esquemes dels que m'escolten, girar la truita del meu cantó, però aquest cop la música de Rachmaninov l'escoltem tots plegats durant les classes pràctiques. La canalla pinta, demana pintar, demana sentir allò que explico a les classes de teoria. Encara que haguin passat molts anys d'ençà, ells senten que també pinten alguna cosa, com jo em vaig sentir aquell dia. Ara que he corregit els seus exàmens me n'adono que algunes coses surten del seu cor, passen pel seu cap i acaben al paper de l'examen. Trobo, em fan trobar, un sentit a la vida i mai hagues dit que seria tan productiu escoltar massa Rachmaninov...

Qualsevol port és bo en cas de tempesta...

2009-11-30T23:29:00.004+01:00

Una ma al davant i l'altre al darrere. Si anar-hi va ser angoixant, tornar..., per oblidar-ho. Però no puc. El final va ser el que tenia que ser. El cel s'havia anat tapant i jo no vaig voler-ho veure. Ahir, sobtadament, ho vaig recordar. Al meu pit alguna cosa es va retorçar. Avui he llegit al diari que havia d'escriure, ho provo ara i no sé ben bé com fer-ho. Tinc una imatge al cap que em dona voltes des d'ahir. Ja que no puc escriure-ho, he provat de pintar-ho...La sensació és bastant aproximada, l'expressió del tot certa.
La mare va obrir la porta, com sempre. El pare venia darrera seu. No vaig poder ni articular tres paraules abans de posar-me a plorar. La mare s'hi va afegir al moment. El pare va trigar quinze dies. Una nit, ja al llit, al costat de la mare no va poder més. Va plorar com un nen petit..., com el que feia poc acabava de recuperar. Jo vaig recuperar al pare que mai havia tingut. Un que plora. Un que parla sense por de fer sotragar la seva pròpia ànima. Tant de temps lligant-nos a corda per pujar muntanyes i a la fi ens tornàvem a lligar la corda. Aquest cop , però, la de la vida. Aquell dia d'ara fa tres anys, els pares van fer bona aquella dita...que qualsevol port és bo en cas de tempesta. Però aquell, va ser el de la meva salvació, ara en comptes de vendre quadres en els que ja no creia, els pinto. Us en deixo una mostra...

La mer...

2009-11-29T22:59:00.005+01:00

No feia el fred que tocava pel temps en el que estàvem. El mes de novembre tocava la seva fi d'una manera amable. Els pollets com ell ja haurien d'haver emigrat. Ell, que feia la seva des feia encara no un grapat d'anys, trobava estranya aquella bonança. Havia passat temps empalagosament tristos, ara, tot tenia una altra llum. Tenia la sensació d'haver-se escapat dels re-fotuts Paraigües de Cherbourg...,la vida, tenia aquelles coses.

Des de aquell cantó de la carretera tot tornava a tenir sentit mica en mica. Havia pujat i baixat muntanyes fins a posar-se malalt. Havia marxat a treballar lluny. Havia tornat a tots aquells indrets dels que no en va poder apreciar la seva grandesa en el seu moment. Havia visitat un munt de llocs nous, conegut d'altres parlars. Però sobretot, havia perdut la por a viure. La por..., aquella cosa que li prenia lloc a la motxilla. Bé, de fet, era al seu cor on s'estava fent nosa. Refent els camins que les llàgrimes no li havien deixat fruir. Lluny ja del Ne me quitte pas..., ara, era ell el que tenia el control de la seva vida. Reconvertint en fulles seques les velles rancúnies. Va veure clar, que només valia la pena guardar als llibres les floretes que alegrement havia anat recollint per les vores de la vida. La que ara tenia. Xiulant alegrement, es va girar cap a l'altre costat, i va alçar el got mig ple de vi tot desitjant el millor que es podia imaginar pels que s'havien quedat allà. En altres temps s'hagués posat la ma entre les cames, i tot prement-se la paternitat, els hi hagués cridat allò de : mireu de quin color porto els mitjons!!!. Aquest cop estava molt tranquil, xiulava La Mer...

Por On La Llum És Tenebra...

2009-11-24T16:26:00.003+01:00

Pollet que estàs a l'altre banda,
mai sigui menystingut el teu nom.
Fes del terra que trepitges el teu regne,
faci's la teva voluntat aquí i en l'altre costat.
Troba el pa com cada dia
i aprèn com trobar-lo demà.
Deslliura't d'estèrils rancúnies
que només fan nosa a les butxaques i t'alenteixen el pas...

Com una oració, en veu baixa, el pollet es repetia una vegada i una altre aquell grapat de frases. Com el Simbad que reflexa el Sherezade de Nikolai Rimsky Korsakov, un dia, va salpar. La mar que el primer dia l'acotxava, ara el feia anar com un ninot. Però , ell, segur dels seus coneixements, va continuar endavant. A cops seguint el cor, a cops el cap, va navegar sense ofegar-se en aquell mar. Conscient, que a cops no som més que fulles que suren en el mar. Va preparar-se pel batec de les onades, fent el cor fort es digué: gaudim de la promenade...
A vegades, agafar-se les coses amb filosofia, feia semblar al pollet un re-fotut tros de xulo. Només la forta creença en allò que mou el món el feia invencible. L'amor,...allò que no et fa tenir por on la llum és tenebra...

Bogeria...

2009-11-17T23:02:00.004+01:00

Surto de casa, no fa tan fred com esperava. Travesso el carrer com cada dia, avui tinc feina a primera hora, res que em faci capficar especialment. El sopar d'ahir nit va acabar d'hora, tampoc vam beure massa, tampoc vam menjar tant. La conversació va ser molt amena, més del que podia esperar. Més del que creia possible. En aquestes tribulacions em trobava , o així ho crec recordar. Va ser aleshores quan vaig notar aquella estranya sensació...La imatge , el lloc, no coincidien. El meu cervell va detectar la incoherència i els meus sentits va respondre com no esperava. Alguna cosa no funcionava bé. No sabia que passava. Vaig començar a notar una suor freda i enganxosa, a l'hora que el meu estomac es va contreure. El que recordo encara se'm fa molt desagradable. És com si m'hagués adormit i posat a somiar tot caminant. No entenia res del que em passava.

Estava a mig carrer Bonaventura, passava prop de les jardineres metàl·liques que hi ha davant del mecànic de planxa i pintura. Vaig fer un esforç per continuar caminant cap a l'estació. Mica en mica em vaig anar asserenant, respirant pel nas, traient l'aire lentament per la boca. No havia pres res. Ni cafè ni te. Mentalment vaig anar fent una llista de les coses que podien haver canviat. No vaig trobar res raonablement diferent. Ja a l'escola, feta la feina, vaig pintar el que havia sentit. No vaig voler estalviar paper , ni temps, ni pintura. El resultat encara em corprèn ara. Les hores van anar passant i el quadre, un cop sec , va quedar penjat a la paret. Ja a l'hora de dinar, en vaig parlar amb una companya. No m'agradava la sensació que retenia al meva memòria. Mirava de raonar el que havia passat i només trobava una resposta. Els colors es barrejaven, els sentits es confonien, els records semblaven esborrar-se i tornar-se a formar de forma difosa. Em neguitejava la resposta trobada a tot el que sentia.

No vaig voler continuar sentint-me d'aquella manera. Recollint les obres de la meva canalla, vaig trobar-ne una que semblava oferir-me una sortida. Un paisatge irreal, els colors no eren els que tocaven, però la composició encaixava amb l'acolorit tractament que en feia. Vaig abandonar-me al moment que vivia. El full de paper va començar a omplir-se de colors aquarelables. El pinzell tendrament humitejat va fer la resta. Alló que en va sortir és el que veieu ara. Ja alleugi't vaig reposar mentre el quadre s'assecava. Un cop sec el vaig posar en un sobre i el vaig deixar com un regal a una bona amiga dins de la seva guixeta. Poc després, avergonyit del que havia fet , vaig fer els possibles per no coincidir amb ella. Ara, que he recuperat la imatge ,puc posar paraules al que imagino vaig sentir a primera hora. Identificava bastant bé per què em feia por, es tractava de,...bogeria.

I el pollet es va fer meteoròleg...

2009-11-09T23:08:00.002+01:00

Va mirar-se la motxilla detingudament. Sortir d'excursió té aquestes coses. La corda, l'arnés, un grapat de mosquetons i roba per quan faci fred, que en farà molt. Estudiar com i quan creuar era cosa feta, per tant, ara que s'endinsava a l'altre banda havia de triar la millor via. Estudiar curosament les febleses del terreny. Preveure les dificultats...

Allò que hi ha no es pot canviar. Les muntanyes són com són, com diu el poeta, ja estan fetes. La feina del pollet era avançar-se a la incertesa. Com el cel sota el que caminava, els seus sentiments van ser solejats, tèrbols, boirosos, ventats... Va haver d'aprendre a llegir-los, com llegia en els núvols del cel. Allò va apaivagar el seu neguit, que no el feia desaparèixer. Ara sabia , que com en el cel sota el que caminava, hi haurien dies de pluja, sol, boira i vent. El pollet només volia entendre aquell món, el que deixava enrere, el que tenia sota les seves potetes i el que tenia allà davant. I el pollet es va fer meteoròleg...

I el pollet va creuar la carretera...

2009-11-03T22:51:00.003+01:00

Ell, com tots, creia que allò era en el que havia pensat sempre. Si més no, en aquell costat, li semblava que, el que hi havia a l'altre costat, era allò amb en el que tots somniem. Desitjava veure-ho de ben aprop, era clarament la imatge precisa i preciosa que li havia fet bategar el cor des del primer moment. Tota la vida creient en la terra promesa. Tota la vida pensant que, quan arribés aquell moment, sabria amb certesa, com hauria de fer les coses. I mesurant els seus moviments, va encetar un conjunt de maniobres curosament estudiades durant anys. Havia estat entrenant-se per aquell moment tota la vida. Ara, aquell instant, aquell precís moment, era l'oportunitat que havia estat esperant tota la vida. Es va dir a si mateix: Haviam...,i el pollet va creuar la carretera.

Riure per fora,...plorant per dins

2009-10-31T23:50:00.001+01:00

L'altre dia vaig pintar un quadre, l'altre dia vaig recordar el que és que et caiguin els ulls de tant plorar. I no estic bé, però faig broma. Dic que sobrevic,...o sigui Ripoll, Camprodon, Setcases...Em buido fent el que faig, i no m'agrada sentir-me així. Tot i que penso que per omplir-se haig d'estar buit, al final el meu cor és com la casa on visc. Amb el temps he hagut d'optar per regalar allò que ja no em farà servei. No tinc espai, tot plegat visc com en un refugi. Al cor només hi guardo allò que m'ajuda a entendre, a prendre,...a estimar. Avui em fan força mal les mans, i altre cop avui només serà el coixí el que s'emporti les meves abraçades. Crec haver entès el dolor que es sent traient les coses a base de pintar quadres. Ara ho entenc..., la paura. La puta paura...

Demà em tornaré a lligar la corda, com cada matí sortiré de la reunió amb el meu millor somriure. El que sempre encaixa a totes les fissures, com si d'un friend màgic es tractés. Mosquetonejant la corda de la vida, tot cartografiant els meus xergais, malgrat el mal a les mans. Diuen que quan a un lloc fa sol ,a algun altre segur que hi plou. Suposo que l'aigua que cau, en algun altre lloc es va haver d'evaporar. A mi em passa el mateix, el riure per fora ,...plorant per dins.

Expressionisme barato...

2009-10-30T22:47:00.007+01:00

He arribat, com sempre, abans del que toca. La tutoria que tenia, al final no ha estat. Per tant, com que fins a dos quarts de dotze no tenia classe, he baixat al taller. Dic taller, però en veritat no és més que un laboratori de tecnologia reciclat a sal de plàstica. Just a aquella hora venen els alumnes de quart d'ESO a fer la seva classe de dibuix artístic. Com que tenia temps, he preparat les classes teòriques de la setmana que ve. Fauvistes, cubistes i expressionistes, segons com un rollo de la hòstia, segons com també...
Un cop preparades li he fotut a un sobre d'exàmens de tecno de la meva tutoria. Ha caigut al cap de poc, de fet ja el tenia a mitges. I aleshores m'he trobat allà sol, amb un munt de temps, amb un munt de coses dins del meu cap maldant per sortir. He pres un full din-A3 de paper canson, amb el llapis a la ma, he mirat de reüll l'autoretrat cubista de Picasso. El tinc penjat allà per que vagin veient coses que tenen a veure amb el tema. He mirat de fer el que faig sempre, provar de posar-me en el seu lloc. Si haig d'explicar alguna cosa, va bé posar-se en el paper. En el dels alumnes, en el de lo que explico...
El contorn ha sortit a la primera, he connectat amb alguna part de mi que feia temps que romania amagada. El color..., també, massa i tot. La meva imatge estava com crispada, la perspectiva forçada, el rictus trist, la boca... ,la boca retorçada. Aleshores faltaven els ulls, però una gota descontrolada ha tacat el rostre. L'he eixugat, però la pintura ha deixat una marca, com si l'ull plores, ha estat aleshores quan ho he vist clar. He procurat fer el mateix amb l'altre ull. El resultat m'ha regirat, d'alguna manera he tret part del que feia dies no sabia com posar-hi paraules. Quan han arribat ells els hi demanat la seva opinió, que ha estat sorprenentment favorable. Animadament ha anat posant-se les bates i demanant-me si ells també podien posar-se a fer l'expressionista. Com que les peces fauvistes ja estaven pràcticament acabades s'hi han anat posant...Avui, no hem posat música per treballar, però han anat pintant i dibuixant a cor que vols. Increïble, o no, l'altre dia van escoltar Rachmaninoff, avui era el dia de l'expressionisme barato...

Puzles...

2009-10-21T20:37:00.004+02:00

Puzles, si ja ho sé , hauria de dir trencaclosques. Però no m'agrada el que suggereix la paraula. De fet parlem d'una imatge, més o menys bonica, que està completament fragmentada segons un patró. Deixant de banda lo de la imatge, parlem de la fragmentació. La vida segons com m'ho recorda. A cops mirem de ser amics d'algú i no es pot ser amic de tothom. Hi ha coses que per més voltes que els hi donis , no encaixen. N'hi ha d'altres que t'ho posen fàcil, com aquella floreta groga que resulta que és la única de tota la imatge. Per tant a la que trobes la fitxa tens clar que allò serà fàcil. Hi ha cops però, que algunes peces estan malgirbades, o bé romanen prop teu doncs creus que, tard o d'hora, encaixaran. I malauradament no trobes mai on col·locar-les, tot i estar prop teu sovint. No em sorprèn el que escric, sembla que més que de fitxes de puzle , parli d'amics...

Si del que parlem ara és de la imatge del puzle, aleshores parlem de la vida?. Fa dies que hi penso..., a cops la vida per diferents motius es trenca, s'esmicola o es fragmenta. Les peces que en resulten, que no sempre són iguals , ni les mateixes que quan ho vam muntar el darrer cop. Així doncs, refer la nostra vida, és com anar ajuntant fitxes. Com és lògic, i no passa amb la família, triem la que ens sembla que pot encaixar. Ara per una punta, ara per l'altre la cosa, mica en mica, va prenent forma. El més curiós és que aquest tipus de puzles mai tornen a formar una imatge semblant. Algunes fitxes van quedant arraconades, o ja no es faran servir en aquest puzle...

El millor que et pot passar però, no és conservar la major part de les fitxes, si no tenir algú que t'ajudi a re-composar la imatge. Ja no vull dir res si el que s'ha convertit en un puzle és el vostre cor, aleshores...haureu tingut sort. Total, ara que ho penso millor, la vida, taronja o no, també és una qüestió de puzles...

Silenci...

2009-10-12T19:57:00.003+02:00

Llevar-me a les sis, pencar tot el dia sense parar. Comptar amb que et recullo per anar-la a voltar. Fer més de dos-cents quilòmetres de carretera amb tu de copilot vetllant per que no m'adormi. Tot i malalta, allà que sempre vols anar. Vetllar-te quan et trobes malament i rebre el més dolc dels somriures per resposta. Aquesta calma que assola el meu cor quan no sento la teva veu. Si al mòbil no trobo una perduda quan fa estona que t'has allunyat, m'angoixa pensar que alguna cosa no ha anat bé. Més que les teves paraules son el trist record dels teus ulls que s'allunyen el que més em fereix. Serà per això que li tinc por al silenci. Serà per això que poso música que ompli el buit que has deixat. Se'm fa difícil substituir-te per una rata de joguina, quan és al gat al que li falla la corda del cor. Acaronar-te , ni que sigui en foto és el que sempre faig abans de tancar la porta. Jo que només en tinc una i no és la del meu cor. Em sap greu si la rentadora que porto dins del cor aireja les taques de l'ànima que no sé com rentar. Tens tota la raó quan t'enfades pels meus oblits. Tu que improvises un pastís amb quatre bocins de gelat i una espelma. I és ara que escric això me n'adono que més que por a la buidor, al que més por tinc, és al teu silenci...

Quaranta...

2009-10-11T19:41:00.008+02:00

Quan dic l'edat que tinc, la canalla, que res no es calla, riu. I jo, que el dilluns a primera hora, sempre tinc els més menuts, aprofito per fer-ne ostentació. Entre rialles aprofito per fer-los dringar de valent. Escric ràpid i parlo quasi perdent l'alè quan explico la lliçó, que si amb el catorze teniu tots l'esmorzar pagat, que si que vell , gras i lleig, però aquí ni deu pot dir ni fava de lo despresa que vaig. I sento que tornen a riure, i jo sento que estic viu. Que m'agrada la feina que faig i faig la feina que m'agrada. I ells que somriuen. L'hora passa volant i no més estem a la primera hora del dilluns. Quan el ritme decau els hi crido:..., però mireu-me, ja sé que sóc lleig , però mireu-me. I ells tornen a somriure per què són prop de les deu i encara no he parlat dels deures. Però faig un pausa i els enredo altre cop amb el catorze, o un múltiple seu. I ells riuen..., és aleshores quan llenço l'atac final i un grapat d'exercicis queden escrits a la pissarra com a deures per l'endemà. I ells tornen a riure, però aquest cop amb una bona pila de feina per la tarda. Sona el timbre i vaig cap a la porta . Al llindar m'aturo i em giro, ells esperen alguna cosa.., sembla mentida, dic, lo depresa que va una classe tot i anar a quaranta per hora. I ells tornen a riure,...i tot plegat, jo, només en tinc quaranta...

Avui,que faig anys, us deixo un regal, d'uns altres que també van a quaranta...

En cas de pèrdua...

2009-10-03T21:39:00.006+02:00

Quan algú s'allunya sempre tens la possibilitat de despedir-te. Quan algú se'n va, hauriem de poder fer el mateix. Dic se'n va, per què morir-se, d'alguna manera, no morim mai. En aquests moments, em sento tonto, no sé que dir. El més humà que mai he pogut articular va ser a una alumna molt menuda ara fa un parell d'anys. Ellà, es va plantar davant meu tota trista per fer-me una pregunta terrible. Argumentant-me que jo, el seu professor, sempre havia tingut resposta a qualsevullga que fos la seva pregunta, em diguè: El meu avi està molt malalt, la mare diu que es morirà aviat. Jo estic molt trista per què no sé que fer, només puc plorar?. Jo, fent el corfort, vaig construir el següent argument: Estic segur que t'estimes molt a l'avi, ell, com diu la maré, no viurà massa temps. El que crec que més l'ajudarà és marxar sabent lo molt que te l'estimes.
Així ho va fer, estava decidida, aquesta tarda li diria a l'avi lo molt que l'estimava. L'avi va anar-se'n l'endemà mateix. Ella, la següent classe que vam tenir m'ho va explicar, jo li vaig oferir una abracada, i a cau d'orella li vaig dir que jo no havia pogut acomiadar-me amb cap dels meus avis.
Temps després, em confesà que la tranquilitzà molt aquella resposta meva. Jo vaig recordar que aquell dia, donant un excusa barata, vaig ausentar-me de la classe un moment. Només el just i necessari per anar al lavabo i eixugar-me les llàgrimes que amb molt esforc vaig poder contenir fins estar al passadís. A la tornada, tot tornava a ser al seu lloc, la pissarra, la meva taula, però ells no. La major part de la classe no seia al seu lloc, miraven per la finestra, provant de veure on havia anat...Ara , cada cop que perdo a algú que m'estimo, mesuro la seva grandesa, no pel buit que deixa, sinó per tot el que em va fer aprendre. Que amb el temps, serà el més profitós, en cas de pèrdua...

El burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...

2009-10-01T20:47:00.003+02:00

A vegades, amb el temps, m'adono de lo burro que he estat en alguns moments de la meva vida. Dic amb el temps, doncs que es calmi la polseguera que fas, em sembla bastant important per veure lo burro que has estat. Separar-se, darrerament ja no em sembla tan estrany, cosa que abans si que m'ho semblava, m'hi ha fet rumiar( dic rumiar doncs és més propi del burros ,no?!). Serà per la polseguera, que no deixava veure-s'hi massa. Serà pel segrest emocional que patia. Cerà, la de les orelles, que no em deixava sentir el que passava. Bé a fi de comptes, per un bon grapat de raons. En el meu cas de tant en tant descobreixo noves raons, per tant, reobro el cas i regiro l'expedient, tal vegada per mirar d'aprendre alguna cosa. Amb això ja em sento pagat, guarit suposo que fa temps que també. El que més malament porto son les crostes de les esgarrapades cícliques. Lo de cícliques ve de lo de regirar l'expedient de tan en tan. Coses que passen...
Com en el cas de Moisès , ja que separes un mar ,lo més lògic és que sigui un que està Mort, no un de Vermell. Ja que fuges, doncs t'empaiten, corre. Fins aquí, cap problema. Però el que empaita, ha de saber nedar. Bé, en el meu cas va ser útil orientar-se, sobretot en els freds deserts emocionals. Bromes a part, el que més aprecio, de tot el que he anat trobat pel camí, són els amics. Aquells que en el seu moment em van assistir en la meva demanda d'eutanàsia emocional. Sempre que puc, sobretot en aquests cassos, miro de donar un cop de ma. Molts cops no se si ho faig massa bé, ara en aquestes ratlles, en seria un exemple. El que crec és que, o bé fer la traveta als egipcis que empaiten, o bé ajudar a fugir als jueus, fa que les coses acabin abans. I sé per experiència, que deixar de patir abans, és bo. Cas contrari Nostre-senyor m'hagués castigat amb uns collons com una rentadora i ara aniria pe aquests mons de Déu deixant un solc al terra. Dic lo dels collons per què se'm van arribar a inflar bastant i burro de mi, no ho vaig saber relacionar.
Així doncs, que tinguin compte els egipcis no es fotin a travessar segons que , que a lo millor el curset de natació no serà suficient..., i que tinguin compte els jueus , que deixar de ser esclau és un concepte molt borrós. Que com aquell cop, els que creien manar, sense esclaus, semblava que el món s'acabés i els que de cop i volta van deixar de ser esclaus, la van liar anys després amb un tal Jesús...Que uns van fer grans piràmides i els altres van abastar la terra promesa, que ves per on després de tanta plaga i patrulla pel desert, tot va acabar bé. El que voldria, passi el que passi, és que amb el temps cap d'ells es senti com m'he sentit jo, com el burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...

L'ombra d'un somriure...

2009-09-23T21:02:00.005+02:00

És tota una declaració d'intencions, o així ho entenc. Com un canelo en l'enterro de la meva joventut, amb la sensació de que aquesta peli la tinc vista. Curiosa sensació, però no desconeguda, que com un gargall, busco treure'm del damunt el més aviat possible. Si l'horitzó de la felicitat no és tot lo aprop que voldria , si més no , no perdre'l de vista em tranquil·litza. Fart de viure instal·lat, de manera eterna, en la Vall de la Pèrdua, en un poble que sempre té nom de dona. Mirant de córrer més que la por, no per fugir d'ella, si no per arribar abans a la cantonada, i alegrement fer-li la traveta. Encara que el que m'envolta sigui fosc i incert, veure els somriures dels que m'estimo com estels en la nit de l'oblit, m'és més que reconfortant. Entendre, que segons com, el desordre emocional confós amb el Síndrome de Diògenes, ajuda a fer neteja de tot el que ja no té sentit guardar. Ni en un costat del riu , ni en l'altre. Més estúpid que una capsa de pastilles per no somiar. Si tu vols, tractant la tristesa com la roba quan surt de la rentadora. Però sobretot, provant de copsar un riu d'emocions en l'ombra d'un somriure...

Actitud taronja...

2009-09-18T19:58:00.003+02:00

Feia dies que buscava, per més que pensava, per més ganes que hi posava, no en treia l'entrellat. Era com estar davant d'una paret, si tu vols amb un bon pitó als peus, però sense veure com passar. Per més que m'ho mirava i m'ho remirava, no li veia cap possibilitat. Va ser aleshores quan vaig recordar aquella tirada que sempre m'havia fet respecte, fins i tot por. Era només qüestió de fé?, no, em vaig respondre, era quëstió de tenir l'actitud apropiada. Pintant-ho tot de color taronja alguna cosa haig d'haver aprés...
Mes que aferrar-me, el que havia de fer era acaronar. Com el sol que quan és taronja, no crema , acarona. No era qüestió de fer més forca, si n de posar les mans, el cos sencer, de manera adient. Com el sol, que cada volta que la Terra li fa, es reinventa un dia nou. Em calia tenir una nova actitud per afrontar la vida,...una actitud taronja.

Al Petit Pais Taronja....

2009-09-12T19:24:00.008+02:00

Aturo el cotxe, surto i m'asec al portó, com si un banc fos. Em poso la samarreta taronja. Ho carrego tot en la motxilla taronja. Al cap c'una estona comenco la lenta marxa. Que fosc que està tot. El frontal tampoc té massa piles, espero que els vampirs, l'home llop i d'altres bestioles s'hagin agafat festa. Per les escales de la Vallmala qualsevol petit soroll es magnifica, fins hi tot els meus esbufegs.Les nou del vespre no son hores per anar per aquí, però com en els contes, la por és una cosa que només existeix dins nostre. Jo fa dies que en tinc, de totes menes. Aquesta visita al Petit Pais Taronja és per guarir-les. Al cap de poc menys d'una hora puc aturar-me a sopar. Per no gastar massa les piles encenc una espelmeta . En aquest racó del camí no hi bufa el vent. De fet no se sent res, o calla si...., de la canal baixen unes veus, soroll de pedres i fulles..., no si al final l'home llop no lliurava avui. Ric per mi i continuo sopant. Al cap d'una estona tres persones que diuen baixar de Sant Martí intercanvien unes paraules amb mi. Ens donem les bones nits i s'allunyen, una mica estranayts del que els hi explico. No si a mi també em mosquejen una mica , haveure si es creuran que no sé que aixó de que Sant Martí és un arc que surt quan plou...., jaaa.

Em poso l'arnés, els disipadors, apago l'espelma i un cop recollit tot enceto la canal. Son les deu tocades, en la foscor no reconec algún tram, però al final ho vaig trobant tot. La primera sèrie de cadenes fins l'arbre caigut i el camí relliscós fins el coll. Allà m'enfilo per la següent cadena, passo els dissipadors pel cable d'acer i vaig fent. Esbufego més del que voldria, però es que l'equipatge que porto pel Petit Pais Taronja pesa bastant. Del primer bosc penjat passo al segon, normalment està habitat. Arribar-hi em sembla més fàcil del que esperava. Al segon bosc no hi trobo res, per tant ràpidament abasto les darreres cadenes i cables. En un tres i no res sóc a les portes del Petit Pais Taronja, deixo la motxilla entre les restes del petit castell i m'afanyo a lligar-me a la gran creu que hi ha a l'entrada. Em dono uns generosos quinze metres de corda. Espero que no siguin massa. Faig la trucada de control: si..., he arribat bé, el vol sense retard..., ningú m'esperava, demà us dic algo...

Em poso a refer les muralles del petit castell, no sigui que en somnis hagi de comprobar l'utilitat de la corda. En un raconet arrecerat encenc l'espelma. Al cap d'una estona estiro la flassada, damunt d'ella la màrfega taronja i finalment els sacs de dormir. Un cop a dins encenc la pipa i bado contemplant el meu Petit Pais Taronja. La de llums i llums que hi ha, i totes de color taronja , em dic tot movent el cap com qui asenteix repetidament. Busco el carro, més que res per orientar-me, va bé saber on tens el nord...S'acava la pipa i em cargolo dins del sac. Entre el cel i la terra, penso...,en el meu Petit Pais Taronja on ja no tinc por de res, m'adormo segur que a l'alba tot serà més clar...

...i a l'alba vaig despertar, doncs havia dormit sense por, com un infant quan el bressolen,...en el meu Petit Pais Taronja.

Mai Intentis Justificar-ho...

2009-09-09T23:13:00.003+02:00

Arreu on miro, arreu on alço els ulls, allà en trobo. Neguiteja posar-s'hi a pensar. El buit que sento sota els peus fa que tot em pesi més. Mica en mica, no sé ben bé com, he anat perdent aquesta sensació de seguretat. Tinc la sensació, una sensació que ja conec. Primer van arribar els dies, amb ells les setmanes, van caure els mesos i finalment, l'any. Però tinc por, por de tornar a perdre. Ja farà tres anys vaig assumir el més terrible dels desenganys i el més gran dels alliberaments. És el que té la llibertat, porta lligada d'un cordill un bocinet de solitud. A vegades crec que és com la ce trencada del meu portàtil, vaig quedar-me sense ella. Se'n va anar per no tornar, ara sobrevisc sense ella. Sé que no tornarà, de fet la vida està plena de ces trencades. Tinc les mans plenes de xergais que m'ho expliquen. Cada cop que obro les mans, els miro, i em dic: És el que tens, et poden fer mal, però ,mai intentis justificar-ho...

Buscant Una Idea Taronja...

2009-09-06T19:25:00.005+02:00

Ha estat un moment fugisser, sense estar tot lo trist que podia, he fet que somreia. No me'n n'he sortit massa bé, hi ha coses que no sé dissimular-les. Allà dalt penjat, compartint algunes coses més que una corda i un bon grapat de metres. Donant lluentor a la vida, que el dia a dia ja prou que l'ensopeix. Fent una de les poques coses que més greu em sabria perdre. Mes que agafant-me, acaronant-la, com si d'una dona es tractés. Amb la pau d'esperit que em donen més de dos llargs de corda, surto a trobar la falsa seguretat del metall. Com amb els diners, més que tenir-ne molts o pocs, cal saber que fer amb ells. I m'allunyo tot acaronant-la, segur de que el respecte que li guardo, em farà vencer. Que la solitud i la desesperació facin aflorar el millor que tinc. Metres i metres de roca, buscant una idea taronja...

Corrent Abans No Sortiria A Temps...

2009-09-03T23:23:00.004+02:00

Corrent, corrent m'he passat la tarda. No he fet el que esperava. El dia ha començat com els darrers vint, mica en mica. Fa temps que en Harry Poter ja no hi és. Massa temps fa, vora deu anys. Arribes amb ganes amb un projecte al cap, però amb el temps tot canvia. Els bons, els dolents, els que hi son, els que ja no...Entenc mica en mica el que passa. El tronc de l'arbre és corca, les branques s'assequen. Van passant les tardors i les fulles s'amunteguen als peus del tronc, però cada primavera en surten de noves...si mes no ja no sento el vent udolant aquelles veus.

El taronja del capvespre donarà pas al blau de la matinada. La fredor de la nit estelada fugirà escalfada pel sol. El blau i el taronja s'aniran alternant, com el sol i la lluna. I com ells dos, inabastables allà dalt, aniré fent. Per que també hi ha gats que s'estimen les rates i rates a les que no els hi agrada el formatge. Però que enyoraran empaitar-se, com profundament m'enyoro ara. Perseverant, com sempre, per que ara ja sé, que havent sortit corrent abans no sortiria a temps...

Tres quilos de pols, un grapat d'estels i una cara nord...

2009-08-28T20:03:00.011+02:00

(Relat d'una ascensió al Gran Diedre del Pic Barbet, Canigó)

Dono l'enèsima volta dins del sac, em poso les ulleres, el cel és ple d'estels, el pla de la galàxia passa en diagonal per damunt nostre. El temps millora, un cop d'ull al baròmetre m'ho confirma, la tendència és a l'alça. Son les cinc de la matinada, el termòmetre marca sis graus i l'invent aquest de sac que porto està arribant al límit de les seves possibilitats. Crec haver-li dit al Marc que no era necessari fer un bivac, però al final ni tenda, ni refu, ni res..., bivac. Des que és trad(tradicional), aquestes coses passen. Si mes no el sopar el vam preparar al lliure del refugi .I aquí em tens, bivaquejant en mig d'un prat, sota els estels, voltat de vaques i confiant que el sac arribi a l'alba.

Feia dies que trobava a faltar això. Després de més de quinze quilòmetres per una pista infernal, plena de bonys, sotracs, estimballs i un munt de polseguera, provo de dormir en un prat a més de dos mil metres. Si més no, no he trinxat el cotxe, tot i que encara queda la tornada...

A les set ens llevem, , mengem alguna cosa, repartim material, deixem al cotxe el que creiem necessitar i ens emportem allò que no farà falta, o era al revés. Un joc de tascons i un colló de friends, dotze cintes exprés i bagues i baguetes per lo que sigui. Ell porta el material al damunt, jo vaig amb motxilla no sé anar sense motxilla per aquests puestos...Escalar una cara nord, ni que sigui a finals d'agost, fa preveure més fred del que ja he passat aquesta nit. De camí la sola visió de la paret ja fa que se'm vulguin afluixar les molles, de fet haig de fer una parada tècnica, per enviar un fax als de greenpeace. Ja a peu de paret la cosa canvia, ja li veig el què..., puja la moral.Un cop a peu de via, l'inexistent rimaia dona lloc a un primer llarg de més de cinquanta metres. En Marc passa de primer, posa cacharros a tort i dret, de fet només troba un pitó. Com que la corda és de cinquanta haig de sortir a l'ensemble un grapat de metres, els suficients com per no poder-me posar els gats i haver de fer el llarg en vambes de treking. Un cop a la reunió, em canvio, reordeno el material i enceto el meu llarg del diedre. Escalo amb la motxilla a l'esquena, que no és massa còmode, però és el que toca. Menjar, beguda, un tallavents les vambes, la càmera, algo de botiquin...A aquests puestos no es poden deixar massa coses a l'atzar.

El primer pitó està lluny però a que hem vingut sinó..., el terreny no és molt difícil, però la motxilla i l'ambient imposen un altre tipus de comportament. L'actitud és el que compta, l'actitud. Vaig fent el llarg, que és molt llarg sense massa problemes. On trobo a faltar algo poso el que puc i sé. Un merlet, un friend...Un cop abastada la reunió penjo la motxilla a un pitó que trobo i munto la reunió amb la resta de coses que hi ha. En Marc puja com un coet, al ser tan alt, desplegar tota la seva envergadura li facilita molt les coses. Ens passem les coses i estudiem el pas. Al segon pitó hi ha una bagueta...Una de les nostres ressenyes marca una variant de quart grau sortint de la reunió a l'esquerra. De fet fa estona que veig un pitó amb anella a les nostres deu( una ressenya que he trobat a la xarxa en parla...). La nostra ressenya , és la que m'ha passat en Jordi Farrés, l'original del 76 de quan la van fer els nostres pares. En Marc passa la corda pel primer pitó, s'obre tot lo llarg que és i xapa el segon, i el tercer. Sota un desplom vol protegir el pas amb un tasconet, però a la que s'aixeca una mica veu que té un pitó a tocar i surt a per ell, s'allunya de mi amb la seguretat del que ja olora la reunió...Tret dels primers deu metres, que son dificilots, la resta es deixa fer. Jo amb motxilla i la corda correctament tensa, passo sense agafar-me a res més que la pedra, però suo i de valent. El següent llarg és per mi. A tres o quatre metres de la reunió trobo dos pitons quasi bé junts, la resta del llarg a pel. Miro de posar alguna cosa, però al no dur pitons poca cosa puc fer més que muntar la reunió al cap de més de quaranta metres de quart grau de placa. No és difícil però no caiguis, ni patinis , ni pensis tot el que pot passar.....La reunió és just sota una gran cova característica, d'un pont de roca i un parell de pitons. En Marc farà el següent llarg fins dins de la cova on troba un pitó pel camí. Posa algun friend però tampoc us creieu que gaires. La reunió a la cova és d'un pitó i un tascó, es poden posar més coses, suposo. Jo ja tinc al cap la vira característica que diu la nostra ressenya original. Trec el musell, i allà està, tot un caminet penjat que ens treurà d'aquesta paret. Al cap de trenta metres i tres pitons que he trobat pel camí, munto reunió d'un friend i un merlet gegant. Al rato arriba en Marc i se li fot al cap sortir recte amunt, doncs ha vist un pitó. Més per l'aventura, que per lògica, doncs tenim la cresta a vint metres i podem abastar-la per un camí digne de tot bon excursionista, en Marc es posa a lluitar amb el pany de paret. Darrera pujo jo, al final n'hi havien tres de pitons, per mi que era artificial, estaven massa junts i desplomava que t'hi cagues. Però pujo...i al cim ens donem la ma. Una ascensió en família, com la d'ara fa trenta dos anys. Fem una mica el ganso, no massa, doncs la boira ens comença a empaitar. D'aquí al refugi i el cotxe en una hora i escaig , tot seguint un meravellós camí de marquetes grogues. Al refugi fem una cervesa, bé en Marc una Pepsi, diu que amb una cervesa pillaria un globo...De baixada parem a Prades, a fer uns big mac, i uns nugets, i un gelat, i unes coca-coles, i unes patates,i cap a casa. Més de dos-cents trenta quilòmetres conduint em deixaran per l'arrastre, però amb un somriure infinit, i amb una sensació de tornar a estar connectat. No tinc massa coses per sopar .Tot plegat un cotxe amb tres quilos de pols, un grapat d'estels i una cara nord..., el que compta és l'actitud.

La màgia d'una crispeta...

2009-08-21T19:23:00.002+02:00

Fa molta calor, segons com massa. Tot i que tinc aire de nevera, no m'agrada fer-lo anar massa, resseca molt el coll. El dia es fa llarg i no aconsegueixo dormir tot el que voldria , hauria,...caldria. He estat uns dies a la fresca del Pirineu, a Pineta, sota el Mont Perdut, per tant a la tornada van agreujar-se les meves relacions, ja de per si dolentes, amb la calor. Tot donant-li voltes a l'asunto, planejo tornar a marxar, aquest cop a escalar alguna cosa. Penso i repenso on anar, massa i tot. Al final crec haver trobat el lloc i el company de corda. A vegades pensar massa les coses pot ser altament perjudicial. Sense rauxa el seny ho torna tot gris, les pors amagades treuen el cap i altre volta et replanteges el que tenies tan segur .

Paro una estona, poso una mica de música, tinc una mica de gana. Homersimpsonejo un rato, pillo una bossa de crispetes, obro la tapa del microones i em preparo pel solo de bateria que fan les crispetes dins del microones. Fa estona que en Herbie Hancock i en Miles Davis li donen un altre aire al Solvay. Jo, arrepapat al sofà, em miro les crispetes tot fent glopets de coca-cola del Lidl. En prenc una, me la miro, l'observo detingudament, me la menjo. En prenc una altre, me la miro detingudament, me la menjo. Son ben bé al contrari que les gotes d'aigua, no n'hi ha dues que s'assemblin. En canvi, abans de coure-les totes eren molt semblants..., què curiós penso. És com si tota la informació que ha recollit el granet de blat de moro en créixer, ara es fes patent. Tot el que ha passat mentre creixia, arrapat a la panotxa, ara es manifesta. Tots els dies de pluja, els de sol, el fred, la calor que ha viscut. Cada gra creix de manera molt semblant, però és a l'hora d'explotar quan es fan patents les diferències. Tots els grans han viscut junts, es diria que tots han viscut el mateix, però a l'hora d'expressar-ho tots ho interpreten de manera diferent..., com les persones.

Penso en silenci. És, la màgia d'una crispeta...

Tandebó...

2009-08-11T23:42:00.004+02:00

Em miro al company, ja porto les cordes lligades. Repasso el material que porto penjat, faig una ràpida ullada al llarg que m'espera. M'enfilo amb cura pels primers metres de roca. El meu objectiu és una fissura que amb sort em permetrà protegir els metres inicials. Abastar-la no ha estat difícil, per contra encabir-hi alguna cosa ja són figues d'un altre paner. Els tascons semblen no estar fets a la mida del forat. Ho provo amb un empotrador de lleves, sembla que funciona. Poso una cinta i passo la corda pel mosquetó. M'alço sobre unes preses menudes, però cantelludes que fa una mica tenia a les mans. El pas és una mica estrany, la postura no m'és còmoda. Canvio el meu centre de gravetat desplaçant la cadera cap a la meva dreta. Re-equilibrant les coses puc abastar una bona presa de mà. En un parell de metres més crec que podré posar una baga al voltant d'un merlet. No és massa, però fa que se m'aturi una mica la taquicàrdia. Miro avall i el company esbufega, ja són massa metres, si volés d'aquí caldria un miracle per no tocar el terra.

Dret dempeus sobre el merlet, alenteixo la respiració i em concentro en els metres que venen. La roca s'ajeu una mica, però la presa es torna petita i arrodonida. La meva salvació pot set un forat de la mida d'una nou que tinc prop de tres metres. Amb molta calma, mesurant cada pas, demanant permís a cadascuna de les pedres de les que m'agafo, arribo al forat. Ara el problema és com posar-hi alguna cosa que pugui protegir l'entrada a la reunió. Els empotradors de lleves ballen dins del forat. L'entrada és més petita que la cavitat que forma. De sobte tinc una pensada, poso la mà esquerra dins de la bossa de magnesi que duc a l'esquena i en trec una falca de roure, la més petita que trobo. Un cop a dins del forat, reomplo el buit amb l'empotrador de lleves. Si amb els claus funciona, per què no amb això, em dic. Tibo amb força de la baga que porta lligat, sembla que aguantarà...
Aquest cop el company em mira anguniat, no fa cara de voler-s'ho creure. Surto a per la reunió decidit, segur de que res m'aturarà. De sobte sento un soroll sec i el món es posa en moviment violentament. La meva vida , si més no els darrers minuts, passen marxa enrere. Tot és molt ràpid, la pols del magnesi ho envaeix tot, els crits del company, el frec de la corda, el copeig amb la paret..., alguna cosa no ha sortit com esperava. El company plora, la sotragada l'ha estampat contra la paret. Tanco els ulls per un moment, estic bé em dic..., estic bé. Obro els ulls, jo també ploro, ja no estic lligat a cap corda, estic assegut. Assegut a la cadira de la consulta. La psicòloga em diu que vam venir a mirar d'arreglar-ho, però que no sempre es pot. La decisió està presa, demà marxaré de casa, el que sigui ja m'ho trobaré...Ara em toca fer camí a mi tot sol. Tandebó que tot fos així,...tandebó.

Només son cinc minuts...

2009-08-09T23:11:00.007+02:00

Fa dies que no escric, serà que no tinc cap neguit, serà que si el tinc ,no sé com posar-hi paraules. Fa dies que busco i no trobo la manera d'escriure això que malda pel meu cap. ..Marxar de casa, allunyar-me del que m'era proper. Valorar allò que tinc en justa mesura. Replantejar-me fins i tot el que és just. Mirar-me el que em fereix amb uns ulls tous. Acaronar la vida , com si del llom d'un gat es tractés. Encara que a cops t'esgarrapi, també a cops se t'apropa i es deixa acaronar. És el que tinc, que no és poc. Com a la cançó:... el carrer mullat , el somriure ample, la pluja el cabell, no importava res , anaves a trobar-te amb ell,... son cinc minuts, la vida és eterna en cinc minuts.

I tan que si. Tinc la sort de poder compartir aquests cinc minuts. I tinc tot el que podria desitjar en aquests cinc minuts. No em cal res més per llevar-me pel matí, només saber que he viscut aquests cinc minuts. Els que han tingut la sort de viure aquests cinc minuts ho entendran, els que no que facin memòria..., la vida pot ser taronja i eterna en cinc minuts. Tan se val si ets Manuel o Amanda, tan se val si vas buscar o venen a trobar-te... Aquests cinc minuts on quan camines ho il·lumines tot , aquests cinc minuts que et fan florir, ...i ja no te'ls pot prendre ningú, i tot plegat ,només son cinc minuts.....

A què venim...

2009-07-28T19:45:00.002+02:00

No té massa sentit plantejar-me segons què. A la meva edat..., si no he aprés a viure amb les meves limitacions. Clar que, d'altra banda ser diferent sempre ha estat com una manera de ser. Però ara,...el fet és ser diferent dels diferents, o sigui,...quin embolic. De moment ja m'ha quedat clar que res és per sempre. Peroooò res de res.

No és que m'hagi tornat un cràpula, ni un jeta, ni res. Només és que estic sotmès a un allau de canvis. La veritat és com la merda, sortir el que es diu sortir, ha d'acabar sortint per algun puesto. No si ja em puc aguantar els pets ja..., que després et pugen al cap i tens unes idees de merda. Ara resulta que tot plegat és diferent, la física que governa l'univers..., també!!. No si tinc un col·lega que s'ho mira, i flipa, algo de raó té. No ,si resulta que no hi ha simetria de rotació, ... i jo que ja m'ho vaig plantejar en el seu moment. Estic aquí per què tinc preguntes i busco respostes. Malauradament les poques respostes que trobo porten lligades amb una cinta subtil un reguitzell de preguntetes. Algunes d'elles em fan replantejar el que faig(el meu ego és un puta i per mi que me les cola ell...) altres em donen una visió més amplia , que no sempre més acurada, de la xarranca universal en la que vivim. Què graciós, una rayuela, com Cortazar,...el darrer dia a París vam visitar la seva tomba.

No si al final la vida és com jugar a la xarranca, el que passa és que cada cop apareixen caselles noves, diferents del que teníem previst. Nosaltres, idiotes encara creiem que podrem tornar enrere donant puntadetes de peu a la nostra pedreta. El nostre model, preestablert pel model de societat en el que vivim( altre cop el puta del ego...), falla...,i és aleshores quan ens plantegem la refotuda pregunta: A què venim...

Gira, gira il mondo...

2009-07-22T15:12:00.005+02:00

Fa vora d'una setmana que faig vacances i avui per fi, dalt d'un baton mouche, Sena avall, la ciutat de París és la que fa voltes. La de voltes que li hem fet tots aquest dies. Ara passen els ponts, les cases, els edificis, i jo i ella, en fem fotos. Gira, el mondo gira ne'l espazio senza fine...Comprovem la utilitat dels tallavents que hem arrossegat a l'esquena durant tota la setmana. Aquell tallavents verd que li vaig deixar la nit que tornant de sopar de Le Procope, amablement li vaig deixar. Les noies boniques no porten motxilla quan surten a sopar. És el primer cop que marxo de casa una setmana i no tinc ganes de tornar. És la primera vegada que torno enyorat...Vagarejant, per què les vacances són per això. Mirant un quadre per que m'agrada, no per que toca. Prenent un cafè per que estem cansats. Menjant per que tenim gana, no per que és l'hora. Fent el chateubriand..., inoblidable la paròdia davant del Notre Dame. Perruqueres del món, descanseu tranquiles ara que esteu informades..., el geperut de Notre Dame no és mort. Gira, gira il mondo...

Paper bag...

2009-07-09T20:07:00.002+02:00

Tremolo de fred, em caragolo damunt del llit com un ratolí. He arribat a casa marejat. Tampoc havia menjat gaire, havia begut dues copes de vi i un parell o tres gots d'aigua. Avui no he fumat, tot i així ha estat posar un peu a l carrer i una intensa sensació ha assolat els meus sentits. Ara, arraulit miro de reüll el despertador. Demà és el darrer dia de feina abans de les vacances. Una mica menys marejat, rumio. És un d'aquells moments en el que si hi hagués hagut un interlocutor, la pregunta hagués estat : ...en que penses?, a falta de preguntador, la meva resposta, mental, no ha estat la típica. Ja fa dies que noto unes tibantors emocionals, serà que el meu ego és queixa. Recullo amb massa cura allò que potser la gent no aboca amb tanta mala fe com jo penso. A vegades, segons com, se m'estripa el dia. A vegades, segons com, la cosa sembla una taca que empastifa tot . Miro d'allunyar-me d'aquesta manera de reaccionar. De no deixar que el meu ego em governi a l'hora de donar respostes preestablertes a situacions freqüents. No, no es tracta de posar pell morta, deixant que la llaga es faci durícia. Deixar aparèixer xergais...., no.
Miro d'esbrinar que aprenc, miro d'entendre les meves reaccions com a fets geogràfics. Cartografiar els xergais de l'ànima. Haig de mirar d'abandonar aquesta mentalitat de destí, que segons com em fa angoixar davant dels èxits o dels fracassos. Si la vida és com una muntanya, i crec recordar que així va començar tot, definitivament, haig d'abandonar aquesta mentalitat. Ara, l'idea és enfocar-ho tot com un aprenentatge. Que també es podria entendre com una manera d'encaixar en una nova realitat?, no ho sé.
Hi ha moments en els que entenc moltes de les coses que m'han passat. Reconec en els que m'envolten actituds viscudes tràgicament per mi. Recullo tota aquesta informació i miro d'endreçar-la. Miro d'etiquetar el xergai corresponent amb cadascuna de les emocions generades. D'alguna manera crec desenganxar-me per moments d'aquest esquelet emocional que és l'ego. Ja no sóc dins, ara sóc fora. Em miro a mi mateix i em veig com una bossa de paper, que s'arruga , es taca, s'estripa o es deforma segons el que conté. D'alguna manera miro d'encabir les coses dins d'aquesta bossa de manera que no trencar-la. És una visió, només és això. Tot allò que no té sentit posar a la bossa es queda fora. No, no es tracta de reforçar la bossa, per què de bossa només en tenim una i l'hem de fer durar tot el que es pugui..., arrugues , taques, estrips,...tot plegat és una bossa.

En Frank Perill d'Extinció...

2009-07-08T22:24:00.005+02:00

Quins temps aquells en que la vellesa era font d'inspiració. Quins temps aquells en que el blanc del cabell era signe de respecte. Si ara fa una colla d'anys vaig arribar a pensar en ell com a un referent ètic i moral, esperança d'un feliç final de pel·lícula, ara, ja no en puc dir el mateix. La veritat que un descobreix amb els anys és una mica descoratjadora. Tot plegat, ara després de dilapidar tot el crèdit aconseguit amb anys i panys d'encobert vassallatge, traït, doncs: Roma no paga als traïdors..., com un Florentino messiànic vol fer un espectacular fitxatge, en Mark Eting.

Com a Mortadelo i Filemón, quan el Superintendent diu : Tomad muchachos pa'l café, i els hi dona un sobret de sucre, així em vaig sentir jo el dia que en Frank ens donà un disquet tot afegint: No os quejeis que os doy soporte informático... Ell,...que plora més que el Nuñez quan parla de calers...

A cops vaig pensar que els seus retrets per no aconseguir el càrrec eren fins i tot lògics. Fins i tot quan me'l trobava sota la cadira del sots-director de turno amb un xerrac a la mà... , Frank, que haces?, li preguntava jo...., nada , la pata esta que es un poco más larga, no?...La de sots-directors i directors que he vist passar en deu anys...Ell que va passar del romànic al nacional catolicisme, saltant-se el renaixement, el barroc i la mare que ho va parir. Ara, es queixa de que hi ha qui ascendeix més que ell, frankament terrible. El seu cosí, italià, i conegut per Giovanni Ranna, famós per ser inintel·ligible, té una famosa frase sobre la mata, la patata i al tonto que has d'enredar per què la planti i la reculli. Tot un geni.

Per aquest motiu m'agradaria deixar-vos una mica menys amoïnats del que em quedo jo després de parlar amb ell. Una cosa bona si que té, com es treu de sobre el mal rotllo, sempre li encoloma a algú altre. Havia pensat en posar-vos una tarantel·la, dansa que es balla per què el verí no faci efecte tan ràpid, però he pensat, que fora millor pensar en tot el que el que jo crec haver aprés durant aquest viatge..., per tant,...quan ho sàpiga us ho dic.

Cròniques des de les terres bàrbares I

2009-06-17T17:48:00.005+02:00

Ja sóm a puesto, el comandament ens ha felicitat per l'excel·lència del nostre treball. Muntar un campament d'una vintena llarga de tendes no és una feina agraïda. El que agraeixo és la dedicació dels meus companys i l'entusiasme dels soldats. Ja fa deu anys de la meva primera campanya, també va ser a la falda del Montseny. Fa massa temps. Cada cop portem més tropa i cada cop hi ha menys lloc per muntar tendes. He suat la samarreta tres cops, i tres cops s'ha eixugat damunt meu sense necessitat de treureme-la. La pols de mil camins cobreix la nostra roba. Tot i així ningú ens farà perdre la migdiada, la pipa o el que sigui. Ens ho em ben merescut...

D'aquí una estoneta tocarà anar a vigilar la tropa a la piscina. Massa estona aguantant la respiració , si es que em trec la samarreta. Si no tocarà estar amb l'aigua fins el coll. No sigui que tota la cansalada, que fa dies que crio, faci venir el riure a la tropa. Tot plegat, la dignitat és la primera cosa que hauria d'oblidar. Sobretot per la feina que tinc.

Una abraçada des de les terres bàrbares...

Prova-ho, no hi tens res a perdre...

2009-06-09T00:01:00.008+02:00

(uno sólo conserva lo que no amarra)

Tot el que podia perdre, si es que mai ho vaig tenir, ni a tocar dels dits, es va perdre. Tot el que tingui, si mai ho tinc ,serà només per què ho vaig provar. Tots neixem suspesos el dia de l'examen, i si la vida és un examen , encara més. Bo o dolent, com blanc o negre, només tenen sentit per l'escala de valors que ens anem fabricant des que som ben petits. Al final, l'ego no és més que un esquelet emocional. Un esquelet que ens fa romandre d'empeu quan van maldades. Tinc la certesa, però, que un cop construït, aquest esquelet tampoc ens deixa canviar massa la manera que tenim d'entendre les coses. Mica en mica ens aferrem al que ens és normal, fins que ja és massa tard per canviar-ho. L'única certesa que tinc és que moriré, abans però de l'entrevista amb l'encarregat de recursos humans del més enllà, voldria deixar clares unes quantes coses.
Empaitaré la felicitat, encara que per fer-ho hagi de canviar la manera que tinc de veure les coses. Una vegada una amiga em va dir que per estimar a algú no podiem canviar tantes coses. Jo només en vaig canviar una, l'única que sé que és certa. Estar present. Vaig desaparèixer, deixant un munt de coses enrera. Com si d'una mort física es tractés, vaig deixar-los amb el millor dels records que tenien de mi. De fet, només era una manera de sobreviure. Creieu-me ningú mora si el record que en tenim d'ell ens és plaent. Així és com miraré de recordar els que estimo quan ja no hi siguin. Quan ja no els pugui acaronar.
Només em caldrà fer-lis saber que els estimo, per que marxin tranquils, en pau, sense cap rancúnia. Aquest és el consell que puc donar als que veuen com s'allunyen l'amor, la felicitat, els que estimem, els que m'estimo...
Sobretot pels meus germans, aquells amb els que vaig compartir el dolor , la pèrdua, la tristor. Malauradament hi ha cops que l'única sortida és donar un pas endavant. Si un cop fet el pas no tens al costat al que t'estimes, somriu i continua caminant.., prova-ho, no hi tens res a perdre...

(...si no hi és, es que mai ho vas tenir. Té molta mala llet dir-ho, però aprendre-ho encara n'ha tingut més...) La musiqueta és per acompanyar, total , com que jo no sé anglès, ni català , ni segons com, explicar-me...

Quan alço els ulls i els miro…

2009-06-08T10:25:00.004+02:00

Ja fa una bona estona que tenen l’examen sobre la taula. Ja fa vora nou mesos que els hi faig de tutor. De tan en tan m’alço de la taula i passejo entre les files de taules. Els hi demostro una mica la meva feblesa, m’interesso per ells. A un la ma a l’espatlla, a l’altre li desendreço els cabells, a aquella una paraula amable...De fet els hi demostro que allò que fan també és molt important per a mi. Hi ha qui diu que és un xantatge emocional encobert. Hi ha qui diu que és com aplicar la filosofia de les relacions humanes d’Elton Mayo, però a les escoles. Jo penso que aquest sistema educatiu nostre és massa sensible al que la canalla té i troba a casa. No sempre trobaré pares que tenen estudis i estan pels fills, que saben de la importància d’una bona educació. Pares que son conscients dels fills que tenen..., que a cops van bé , que a cops tenen dificultats. Seria una mica mesquí per part meva fer com el mecànic que només vol arreglar cotxes nous...
El nostre primer dia, conscient de les limitacions, les meves , les del sistema, les seves, els hi vaig dir: Us tractaré com a soldats , però a canvi us estimaré com un pare. Que de passada molt probablement serà el que més s’hi apropi en el meu cas. De moment no me’n penedeixo. Ni pel que no vol estudiar, de cap de les maneres . Ni pel que no para de fer graciètes, per que al menys aquí té públic. Per la que comença creure en ella, cosa que abans no feia. Pels que fan les coses cada dia millor. Fins i tot pel que entra a classe dient: Mooooolt bona niiiiiiiiiiit, i jo li torno: 3.24, la teva nota, seu, minimolina dolentot!
Serà per això , que quan alço els ulls i els miro, els sento una mica meus...

Tres, sis, nou, avui…

2009-06-03T23:27:00.005+02:00

Prenc la motxilla, embolico una llauna amb paper de cuina i després amb paper de plata. Tabac, encenedor, el llibre, el paquet , la foto i l’entrada. Poso un tornavís, els mòbils, tanco la motxilla, faig el ritual de sortida i surto per la porta en direcció ben bé no sé encara cap a on. Tot plegat son encara no tres quarts de set. Camino cap el forat del Bocàs. Travesso el torrent i enfilo el camí del Crist Treballador. El camí que segueix el torrent em deixa al trencall de la Torre Negra. Baixo altre cop fins el torrent que ve de Can Gordi i em menjo una pruna del fons del torrent. És àcida però em manté la boca i la set distreta fins la font de Sant Vicenç. Un cop allà faig una ullada als voltants, sobretot al camí de tornada. Pujo al turó, entro a les runes de l’ermita .Continuo fins l’altre costat del turó, busco un lloc adient, m’ajupo i excavo un forat. Amb el tornavís trigo més del que pensava. Un cop enllestit hi diposito el paquet, l’entrada i la foto. Ho colgo tot amb la terra que he tret del forat. Remeno les fulles com faria una guilla, m’alço , faig una darrera ullada i torno cap a l’ermita.

Allà m’assec, carrego la pipa, l’encenc i començo a llegir el llibre allà on l’havia deixat. Al cap d’una estona, barrejat ja amb l’ambient faig un glop de la llauna. El ocells tornen a cantar com si jo ja pertanyés al bosc. Passen les pagines, el tabac va cremant-se i el fum manté a ratlla als mosquits. Quan me’n canso replego els trastos i prenc el camí de tornada. Surt del torrent, al peu de la font. Ben bé no sé on va, ni com està. Trobaré un munt d’arbres que barren el pas. Alguns el pasaré per sota, alguns per dalt, amb els més grans faré un rodeig . Entraré al bosc si cal. Tocarà embardissar-me, però al final sortiré a un prat ple de flors de Sant Joan i olivardes. El sol s’estarà ponent darrera Montserrat, , la torre Negra a primer terme, però tot plegat, meravellosament bonic. Recolliré un pom de flors de camp per posar damunt de la taula quan sopi, sol, però content amb mi mateix...

El teorema de la mosca…

2009-05-21T20:57:00.003+02:00

Avantguarda, moda, normalitat, lo que es porta. Ben bé , el que fa tothom..., que no sempre és el millor , ni el més correcte , ni el més ètic, ni el més assenyat. L’altre dia , a peu de via, el meu amic Andreu, me’n va fer adonar. Avui , provant d’explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle XX, ho he constatat. Allò que fa que t’escoltin, allò que fa que destaquis, no és fer el que fan els altres millor. És fer ho diferent. Anem al teorema ,que en la seva versió original vindria a dir: Si ets una mosca que veu com deu mil mosques devoren una gran merda, el fet de que les deu mil mosques mengin merda , no fa que la merda sigui bona, ni deixi de ser una gran merda.
Per tant, mira de triar les teves decisions per tu mateix, no pel que acostumarien a fer els altres. Cas contrari, no podràs queixar-te, de que tot plegat, és una gran merda...Ni deixaràs de sentir-te insignificant, com una mosca...

Andreu , quanta raó tens, i que poc que t'escolten...

Més enllà del magnetisme personal…

2009-05-10T18:27:00.003+02:00

Hola, tinc hora per una ressonància. La noia del taulell , fa que si amb el cap i s’alça d’una revolada per indicar-me el camí. D’un bon principi , tot i el seu agradable rostre, em fixo en que va coixa. Passat el tràveling, m’aturo en el peu dret. Al final del camal dels seus texans, el turmell, està embenat. Seguint les seves instruccions ressegueixo els passadissos fins radiologia. Allà una altre recepcionista inicia , el ja conegut formalisme d’autoritzacions i historials mèdics. Aquest cop, ja més acollonidet cerco la sala 7. Cada cop tot està més solitari i fosc, per ser dissabte, hi ha molt poca gent. M’assec i llegeixo un llibre que porto, com per dissimular la por. Per un moment dialogo amb la meva consciència. Tranquil, no passa res...Sento fresa, unes dones que xerren. S’obre una porta i una dona, molt amablement em dona instruccions , que per una banda agraeixo(ja les conec) i que per l’altra em tranquil·litzen.

Amb una bata posada, m’estiro tal com em diuen, assenteixo i definitivament soc introduït al tub. Així que la màquina comença a funcionar, l’acolloniment augmenta. Alguna cosa no rutlla, l’operaria de radiologia entra a la sala del tub. Nen, que t’has deixat alguna moneda a les butxaques?, sii..., dic avergonyit, i la cartera...Pués va ser que estan totes les targes esborrades...Meeerda , penso. Sort que encara portava un boleto de vint.

Altre cop a dins , conscient de que el procés durarà uns interminables vint minuts, començo a provar de relaxar-me. El soroll , tot i les proteccions és eixordador. Alenteixo la respiració per així ralentitzar el ritme cardíac, cas contrari em sortirà el cor per la boca. De totes maneres el cor ho té fotut , doncs els meus collons ja fa estona que els tinc arrapats al coll i sortiran abans que ell , si s’ho proposen. Així doncs, demano una mica de tranquil·litat a tots tres, i miro de posar una mica de pau al meu subconscient. A cada passada de l’imant dins del tub , el soroll augmenta. La claustrofòbia és intensa, Beeeerni , relaaaxa’t...Ho provo amb l’humor, primer obro un ull, beeeé d’aquest no estic cec . Ara l’altre,...d’aquest tampoc. Penso en allò del tunel de llum..., l’operaria dient-me vueeeelve, vueeelve....I tant que torno, como que no me voy...Somric. La situació comença a estar sota control. El nois han abandonat la seva folla cursa cap el coll. Fins hi tot el tremolor de la sivella del cinturó ja no sembla voler-me descargolar les bugies del motonabo..., torno a somriure...

Sento que em moc. La cara borrosa de l’amable operaria m’apareix al davant. No, no estic cec, Beeeeerni , que no portes ulleeeres. Li pregunto la intensitat del camp magnètic del trasto( ja la conec...). És de 1,5 Teslas, diu ella. Quinze mil cops el magnetisme terrestre, li torno. Saps el pitjor, li dic..., sóc físic i ja sabia tot el que passaria , ho he estudiat. El que no sabia era com aturar la por que tenia...Ella riu, i em torna que a ella també li fa por. Xerrem una estona, breu. Entro a la cabina que m’ha fet abans de vestuari, recullo les coses, em vesteixo i marxo cap a casa dels pares. Content. Un cop a fora truco a una amiga i li explico. És fa un tip de riure, però entén que malgrat la meva fermesa, la meva capacitat de relativitzar els problemes, hi ha coses que s’escapen ..., del meu magnetisme personal.

Una constel·lació molt estranya...

2009-05-08T00:06:00.005+02:00

Alço els ulls i allà està. És estrany, no l’havia vist mai . Als auriculars fa estona que sona una peca d’Smetana. Ella , recolzada damunt de la meva espatlla, fa estona que dorm. Hem anat a veure una exposició al MNAC. Cansats, un cop al tren, escoltem música compartint auriculars. Mig endormiscat , de tant en tant, miro enlaire i allà està. Mica en mica va apareixent, és com si fos un gegant, o un esser pseudohumanoide. Reconec que al llarg de tota l’historia de la humanitat, l’esser humà ha mirat al cel les nits estel•lades. Jo mateix sempre busco, allà on em trobi, el carro. És com una manera de situar-me . Ara mateix, aquesta constel•lació , estranya , em regira els particulars esquemes que tinc del cel. De cop i volta ho entenc. La sacsejo suaument, i a cau d’orella li dic que ja som a casa. Ella, mig emprenyada, em fa una ganyota. Ens aixequem prou ràpidament. Just per poder baixar del tren...

La paura...

2009-04-13T23:22:00.005+02:00

Mai he cregut que fos bo viure amb por. La por no et deixa viure, et corseca lentament. A cops és com una motxilla que no et deixa caminar, la busques a la teva esquena , però la portes dins del cor. A cops la busques dins del teu cor i és algú que te l’ha penjada.

De totes les pors, la més terrible és la que tinc al que desconec. Una de les més subtils és la por a tenir por. La més antiga, i la més moderna , és la por a estar sol. Avui ,ara mateix, quan es ponia el sol, he tornat a tenir por. Por pels que m’estimo. Per què a cops tenen por del que desconeixen, per què a cops tenen por d’estar sols. Per què a cops s’adormen abraçats a un coixí que no els és conegut. Per què a cops no tenen qui els acotxi. Tot i així cada dia que passa fan una passa més enllà, carregats amb una motxilla , gran o petita. Però avançant , encara que creguin que van en una direcció incerta...

Per això, encara que amb por, el millor que els hi puc dir és que visquin..., sense por a tenir por. Aquí , i en el regne dels cels...Els mateixos cels que he pogut retratar aquest vespre , recordant-los a tots ells, abans d’anar a dormir...

Tal faràs, tal trobaràs?…a la recerca de la primera llei.

2009-04-10T18:18:00.004+02:00

Diu la primera llei de la termodinàmica , que l’energia no es crea ni es destrueix , si no que es transforma. Sembla doncs que , traduït a paraules més properes, vingui a dir que tot el que fem té una repercussió. D’alguna manera allò que ens passa ve d’alguna acció prèvia?, podem pensar que tot el que ens passa és només responsabilitat nostra?. Som , per tant, en aquest sentit , sistemes aïllats?. Crec que no. Fer-ho aniria en contra de tot el que he escrit fins ara...
De tota manera hi ha algunes situacions que admeten ser descrites d’aquesta manera. Per exemple, se m’acut una llei de la palanca, fent servir la felicitat i el temps que som feliços. Fixem-nos en que la seva lògica ens ajuda a entendre els fluxos de les emocions:

F· t=f·T

F:molta felicitat ; f:poca felicitat;T:molt temps ; t:poc temps

Un breu instant de felicitat equival a poca felicitat, però durat un temps molt llarg. És com si ens digués que podem consolar-nos de no tenir una gran alegria, amb les petites alegries de cada dia. Aquesta seria una visió molt conformista , però d’alguna manera el consol que ens ofereix ens pot ser útil.
El que destil·la ,però, d’aquesta llei és que tot es transforma , res es crea ni es destrueix. El que valdria la pena investigar és si tot allò que fem de bona voluntat és transformat en quelcom útil. De totes totes estic abocat a reescriure la segona llei, doncs està clar que la primera , tal com passa a la física, està certament limitada...

Sobre les lleis de la Termodinàmica Emocional…

2009-03-22T19:50:00.002+01:00

Parametritzar científicament les emocions, ja de per si, és un contrasentit. Matemàtiques i emocions no haurien d’aparèixer mai a la mateixa frase. Per tant sembla absurd pretendre parlar-ne com ho faig en l’encapçalament .Així doncs ha de tenir un sentit enfocar les emocions sota aquesta llum. Per part meva cada dia tinc més aversió al perfeccionisme . No ens enganyem ,em dic. Sota la pulcritud tecnològicament, sempre hi ha un munt d’incertesa matemàtica. Només recordar el munt d’aproximacions que cal fer per trobar solucions estables en un circuit. Ja sigui per què els materials semiconductors dels que és nodreix tota la nostra tecnologia han d’estar dopats amb impureses. Ja sigui per què quan treballes amb coses amb les que et sembla filar tan prim , bàsicament treballem a cegues, per aquest motiu en voldria divagar. O no..
El fet que les emocions siguin com fluxos és el que em fa pensar en el bon encaix d’aquest tractament. Pot semblar pretensiós , a mi em sembla que em pot ajudar a entendre allò que em fa tenir por, allò que em fa sentit feliç. Només es tracta de reduir d’incertesa , si més no de tenir-la una mica sota control.
La Termodinàmica és la part de la Física que estudia els fenòmens físics relacionats amb la calor i la temperatura, és a dir, el moviment desordenat de les partícules que formen la matèria. (viquipèdia).
Si la cerca de respostes em va portat tan lluny com fins on soc ara, que aquestes divagacions m’allunyin una mica més de la meva ignorància emocional. Ara bé , no asseguro a ningú, ni a mi mateix, que la direcció que prenguin aquestes sigui la més encertada. Tot plegat, només miro d’entendre el per què de les coses. El sentit comú va deixar de ser la cosa més comuna el dia que vaig emprendre aquest viatge, per tant no me’n refiaré pas massa.

Principi zero( físic): Quan dos sistemes es posen en contacte entre sí, hi haurà un intercanvi d'energia i/o matèria entre ells a no ser que ja estiguin en equilibri termodinàmic. Dos sistemes estan en equilibri termodinàmic entre sí, si no canvien el seu estat pel fet de ser posats en contacte.

Sembla tonto ,però és molt profund.

Dos no es diuen res si ja s’ho han dit tot. (Principi zero de la TE)

Per tant, davant de l’impossibilitat de dir-ho tot( o voler-ho dir) dos sistemes només poden estar en equilibri després de morts. Així que ...em poso a pensar en la primera llei, la de feina que se m’acaba de girar .Parlar-ne serà una manera d’allunyar-me de l’equilibri...

Quan les sabates que portes tenen 12 tacons…

2009-03-02T19:09:00.003+01:00

La neu a cops és dura a cops és tova. El pendent canvia de suau a dret. Fa una colla d’hores que el ketxup ens ha deixat a Queralbs, el cremallera a Núria i les nostres forces a cent metres del coll de Noufonts. La previsió no era meravellosa , però tampoc tan antipàtica com pinta fa estona. La negror del cel ens fa repensar les coses. Abastar el coll és més que factible, el cim també, però un descens en condicions potser no. Fa fred.
La nostra idea inicial era sortir plegats , compartir una estona de cel. Ara, mica en mica em de decidir que fem, les raquetes no són el millor invent del món si cal fotre el camp despresa. Així que sense cap rancúnia decidim fer mitja volta. Ella sospira alleugida, el seu genoll dret es queixa més del que desitjaria. El primer tram de descens és suau, la muntanya , manyaga , ens deixa baixar més lleugerament del que esperàvem. La neu , endurida pel fred de la nit , fa crosta i tot d’un plegat cedeix. Les raquetes fan la seva feina. Camino lent però segur, tombant el cap de tant en tant. A la que som on hem esmorzat, el suau pendent s’acaba. Farts de fer diagonals decidim aturar-nos .En un bocinet d’herba ens traiem les raquetes. Ella , mica en mica , ha anat aprenent a fer les coses tota sola. Treu els grampons de la funda, els prepara al seu davant i se’ls posa amb tota cura. Jo faig el mateix. Em lligo les raquetes a cada costat de la motxilla, reajusto la càrrega i me la miro. Donem un parell de cops a terra per comprovar que els grampons estan sòlidament lligats. El fred ens dona una treva, un sol mandrós escalfa el Pic de l’Aliga. Malauradament darrera nostre la negror s’accentua. Ens afanyem a baixar, sense presa , però sense pausa. El seu genoll no hi està massa d’acord, el meu , tampoc. Una cordada que va davant nostre , que si ha fet cim, s’atura a fer un mos. Ells no porten grampons. La pendent és forta, tallem el vessant seguint les nostres pròpies traces . Cal anar amb compte , una relliscada , un mal pas , ens enviaria al fons del torrent.Uns dos-cents metres més avall. Per un moment penso en canviar els pals pel piolet, sembla que no fa falta. El temps s’escola ràpidament, el que a l’estiu seria un corriol dret, ara és un tobogan. Em giro constantment per veure com evoluciona ella. No podem córrer , és el que passa quan les sabates que portes tenen dotze tacons...

Temps de mandarines…

2009-02-19T00:26:00.004+01:00

És veritat que ja no escric tant. No en tinc tanta necessitat, o no tinc massa coses a dir. Si més no aquesta és la sensació que tinc. Al cap del temps els mals records es tornen borrosos. Les interminables estones on creia que les coses no tenien cap sentit em semblen molt llunyanes. De tota manera provar d’escriure allò que em passa no ha deixat mai de ser un fèrtil exercici. Tot i així , ja no trobo a faltar tantes coses. Res material , tot plegat , allò que mou el mon , allò que de veritat ens neguiteja, sempre serà en el fons, insubstancial .Amb el fred , també hi ha qui floreix. Jo , tonto de mi encara m’encanto amb les flors dels ametllers. Enguany ja florits, semblen anunciar temps millors. Enamorat dels petits detalls de la vida, no espero coses massa grans. Content estic de veure com plou sota un cel ple de fustetes. Com el blau del cel es fa vermell. Com les llums de la ciutat mica en mica s’apaguen per deixar que la foscor altre cop es torni vermell i el vermell blau. Així passen els dies, les setmanes. Així , aquells temps on recollir fruits semblaven ser la següent tasca a la vida, van quedar enrere .

Ara resseguint, ara cartografiant, vaig anar allunyant-me dels ports segurs on feinejava, xergais enllà. Vaig tenir , però ,la necessitat de refer el camí d’abans de la desfeta. Vaig anar fins a la fi del món per trobar una amiga. Vaig pasturar per les verdes terres d’Irlanda per trobar la fe que mai creia haver tingut. Només volia quedaren pau amb mi mateix. Recollir allò que es va quedar pel camí. Si ,he pogut treure-li suc a aquelles coses, petites i àcides. Com si dels grills d’un cítric es tractés. El color taronja que anuncia la nit, que després de la foscor anuncia el dia, em fa de bandera. Serà per que el taronja és el preludi d’un blau preciós. Serà per que travesso un camp verd .Serà per que , en el fons , aquells ,eren temps de mandarines...

Sota d'una pedra...

2009-02-01T20:16:00.003+01:00

Feia estona que mes que fumar cremava tabac. Els dijous, si les coses no es torcen puc dinar abans de la vigilància. Com que les úniques coses que s’havien torçat éren els arbres, feia una estona que el meu cap vagarejava mentre fumava una pipa. M’entretenia removent amb els peus la grava. No buscava res en especial, només remenava els peus nerviosament. Tenia el cap lluny del terra que trepitjava. Serà per què bufava el vent més del que desitjava ,serà per què havia de trobar-la allà. Hi ha coses que no es busquen, senzillament les trobes . De fet no tenia res d’especial. La vaig prendre curosament. Al apropar-me-la als ulls , el seu color gris, les seves formes arrodonides, m’explicaren una història. La de tombs i tombs que devia haver fet fins arribar a estar entre els meus dits. Sense cap intenció premeditada, em vaig anar familiaritzant amb ella. Un cop neta de tota la pols que portava, vaig poder-ne copsar més coses. Era suau, dolça al tracte com cap altre que mai hagués acaronat.

Han passat els dies, la pedra encara va amb mi. El món és ple de pedres, algunes no les recull mai ningú, algunes acaben fent d’arrecada, algunes acaben damunt d’un anell. En aquest darrer cas sembla meravellós , tot el que es pot trobar..., sota d’una pedra.

Per un camp verd...

2009-01-26T23:41:00.004+01:00

Aviat es farà de dia, el sol malda per fer-se un lloc en el cel. Enllesteixo les quatre coses que em caldran i baixo cap el pàrquing. Cada dia penso que guanyar una batalla a la mandra és el que m’ha fet arribar a on sóc ara. Suposo que la guerra acabarà el dia que em rendeixi. El dia que tot hagi perdut el sentit. Deslligo la burra, carrego les alforges, em cordo el casc i premo el play. Comença a sonar la música de l’emepetrés, pedalo suaument. Suau com el dia que neix . Rambla avall , el fred viu em dona la benvinguda. Aviat serà de dia.

Trio una marxa llarga, plat petit , pinyó gran, fa pujada. A les cruïlles miro curosament, no tinc cap presa per morir. Penso en la sort que tinc. Faig el que m’agrada...,què més puc demanar. La solitud..., aquella que m’angoixava, ara em fa de companya. Dalt de la bici em sento sol, però immensament lliure. Abandono el carril bici per un corriol que em mena a la creu de terme. Sona el Nessum Dorma, el moment és preciós. El sol no acaba de trobar encara el seu lloc al cel. El fred em fa plorar els ulls. Al fons un enfarinat Matagalls treu el cap al meu davant. L’horitzó és una barreja de tons vermells. Pedalant pel corriol em ve al cap una imatge. Records de les tardes d’estiu que sortíem a passejar amb la mare per aquests camps. Serà pel fred , serà pels records, no puc..., ploro. La música no em fa cap favor. Ploro i els xergais per on solquen les rodes fan difícil eixugar-se les llàgrimes. M’aturo i penso en lo feliç que sóc, aquí dalt d’un turó, fotut de fred , pedalant cap la meravellosa postal que m’ofereix el dia. Recordo la de voltes que ha fet la vida des que passejava amb la mare i els meus germans . M’eixugo les llàgrimes i continuo pedalant. Que sempre que em senti defallir pugui trobar-me en un lloc així... pedalant per un camp verd.

La rata , el gat, el pollet i una burra que promet...

2009-01-15T21:18:00.005+01:00

Sona el despertador, faig un rato la croqueta. Massa, que l'he feta massa,...merda que són les vuit. M’alço d'una revolada ,salto a la dutxa. El termo triga massa a donar-me aigua en condicions, qualsevol dia em cau l'asunto a trossos tot congelat. Surto concentrat en el dia que toca. Per sort les estrelletes del terra de la banyera impedeixen que em mati al sortir. Un cop vestit prenc el cartró i plego la camisa que m'haig de posar. No hi ha temps pel cafè. Maleta en mà crido l'ascensor, ...mmmm, no veeeee. Algú s'ha tornat a deixar la porta mig tancar. A tomba oberta baixo els vuit pisos. Un cop al pàrquing deslligo la bici, carrego les alforges: maleta, quatre llibres, la bossa del super amb la camisa d'avui... ,em lligo el casc i a por ellos. Ja són i vint i començo a pedalar rambla avall. El carril bici està dissenyat per passejar, cosa que descobreixo quan de que no em menjo un pollancre per voler girar massa tancat. Pedalo com si m'hi anés la vida, passo pel Monestir en un digne segon lloc, m'he pulit dos jipis i una noia ocupa, però el mecànic no. No hi ha hagut manera. Jo porto alforges , ell no.

Enfilo el troc que mena al pirulí de Coll Favà. A les cruïlles haig d'estar al cas . La densitat de progenitors motoritzats ,amb un nivell d'ansietat excessiu, fa perillós el recorregut. Em sento com el Lirón careto( rata sajarda) assetjat per la Raposa (vulpes vulpes). Pedala Bernii..., que ja són dos quarts i cinc de nouuuu. La pujada de la creu de Coll Favà és molla, pedalo lleugeret i carrego el pes damunt del seient. La burra és nova, el sillín esdevé , també, un nou estri de tortura. Ja sóc al pont que creua la Ronda, pedalejo a cor que vols , fa estona que vaig amb les cremalleres obertes. Descamisaooo, em criden uns paletes. Al passar per la rotonda del Centre d'Alt Rendiment alço el cul de la bici, prenc la burra per les orelles. La pujada se'm fa interminable, les cames em couen de mal. A la que passo l'estació de Sant Joan em fico al bosc per fer drecera. Redeu , la de bonys ,sots , xergais i d'altres hòsties que hi ha. Entro al carrer de l'escola el més dignament que puc, la canalla saluda. Per sort la porta del pàrquing on lligo la bici està oberta, un darrer esforç i barraca.

Baixo de la burra desfet, la lligo i entro a l'escola. El senyor Lluís , que m'ha vist passar ,fa conya dient-me allò de...ese caballo que vieneee de Bonaaaansaa....Amb la tonteria em tremolen les cames, però encara falta un quart per entrar a classe. Encara faré el cafè...

Passa el dia, que si tomba, que si gira, que si buenu , que si vale..., les cinc. Altra cop dalt de la burra. De tornada tot és baixada, la cosa canvia, i molt. Tinc per costum no fer carreres, avui simplement , perdo el costum. La cua de cotxes és llarga , un camió formigonera encapçala la comitiva. A la rotonda del Centre d'Alt Rendiment el camió agafa el mateix camí que jo , un parell de cotxes el segueixen. M'enganxo a ells. La nena del cotxe que persegueixo va a l'escola. La molt entremaliada em fa llengotes. Un cop a la corba de Ca'l Peret Soca la comitiva alenteix la marxa. És la meva, em fico en un camp on una drecera em mena dues corbes més enllà. Amb sort els passo a tots. Mare de Déu, el camí és una trampa, a-l m-i-g d-e-e-e-ee-l-s x-e-r-ga-a-a-i-s hi ha un mont d'herbotes, la cosa és posa xunga per moments. Encara falten una desena de metres i ja estic per cridar: mei-dei mei-dei..., que me maaaatooo. Les lupes no volen de miracle, hagués estat la meva fi...

La cosa surt prou reeixida, per uns moments em veia acomiadant-me de la Mari, el Con, el Pio....( la rata , el gat i el pollet). Surto altre cop a la carretera , guai , li he fet la pirula a la comitiva. Pedalo com un foll, refaig el camí a lo campeón. A mig carril , de baixada , de que no em menjo el mini on anava la nena de l'escola. Ara ja no fa llengotes . Sorpresa veig que li crida ala seva mare. A la meravellosa roonda el·líptica de Coll Favà els cotxes estan aturats. Esquerra , dreta, carriiiil i a fondo. El carril va una mica carregat , alguna que altra iaia te dificultats per sortir del meu davant. La cosa va molt bé quan passo pel Monestir. Em creuo un colega que va amb cotxe, animat li crido : Farruquitooo píllame si puedeeees...Giro per la Rambla del Celler una mica més tou, recordo l'episodi matinal del pollancre. En un no res seré a casa, amb la rata, el gat, el pollet, ah!, i amb una burra que promet...

Cartògraf dels meus xergais...

2008-12-15T23:06:00.005+01:00

Fa dies que no em fan les mans, no puc dir el mateix del genoll. Lo de les mans és pel fred i s'arregla anant a fer el mono al rocòdrom. Lo del genoll anant al metge, que ja tinc hora. És un rotllo fer-se vell, que no savi. No em feu massa cas de totes maneres. S'apropa el Nadal i no tinc massa ganes de soroll. El fred , la pluja i més feina de la que voldria m'han fet romandre molt temps al Solvay. Fa dies que preparo una feina. Alguns tindran un detall si es que me'n surto, crec que si. Amb tant de temps per rumiar me n'adono del temps que porto fent la meva. Fa ja més de dos anys. El balanc és forca positiu, amb tot ja tinc cartografiats els principals xergais que solquen les meves mans. És dir molt.Des que vaig tornar de les verdes terres d'Irlanda sommio amb fotre'm un entrecot. Digueu-me bàrbar, però és el que em demana el cos. L'anima em demana tornar a sentir el fred de la neu, el soroll dels grampons damunt del glac i aquella sensació de tenir un munt de coses per fer. Avui una alumna, de les que penca més que un xino i tot i així és esclava de les seves mancances,m'ha fet adonar d'una cosa molt important. Sóm el que sóm, però també podem canviar-ho. Si més no posar-hi el coll. Pintava un quadre sobre el seu paisatge interior. La veritat es que donava cops de pincell amb tons més aviat foscos. Un cop acabat el fons ha afegit pincellades de color. De fet només ha fet servir colors primaris. Li he dit que funcionava molt bé i ella m'ha dit que havia triat els primaris per que amb ells pots fer qualsevol color. M'he enretirat, me l'he mirada de fit a fit i he pensat: si senyora tens tota la raó...Així que continuo cartografiant, qui millor que jo per fer de cartògraf dels meus xergais...

PD: Aquests exercicis espirituals sembla que funcionen, que la pau del senyor sigui amb vosaltres ,germans...

Com un mitjó...

2008-12-12T20:42:00.004+01:00

Alló que toca, alló que no toca. M'amoino per les coses que puc control·lar. Per les que intueixo que no podre preveure, no. Ahir sense saber com vaig trobar-me en una situació que no em va agradar. No entenc encara ben bé com. La veritat es que un cop al mig de de la carretera o tries cap a on anar o t'atropellen. Així em vaig sentir. Per una banda el meu coordinador, per una altre un alumne del meu treball de recerca. Al final la solució, que estava clara feia moltes setmanes, la vaig haver de precipitar jo. Trist, però és així. La tutora del nen, que per mi no estava gaire al cas a les classes d'intel·ligencia emocional, no s'enterava de res. Em sap greu, però jo no hagues acceptat d'un bon principi, o hagués mostrat el meu desacord, amb la situació. Parlo de desmuntar un grup , no de trencar-lo. Que quan una cosa es trenca els seus bocins acostumen a tallar. Primer les persones, després ja li farem punta al llapís de posar les notes. No entenc com dues persones tan experimentades , a vegades, semblen tenir menys cintura emocional que la bústia que hi ha a la cantonada de casa. Fa temps que treballo amb aquesta gent. Fa temps que conec a la canalla als que dirigeixo el treball. Entenc que la realitat és un conjunt de coses. Les d'un cantó i les de l'altre. Les que venen, les que vindran, les que .... A vegades menystenir les persones te aquestes coses. Tan se val, la realitat és com un mitjó. Té dos costats, l'un no pot entendres sense l'altre. Sempre és possible donar-li la volta a les situacions. Cal tenir empatia, o sigui saber posar-se al lloc de l'altre. I com amb els mitjons , tocar de peus a terra. I em fot per que amb el fred que fa, trobo que menystenir els mitjons , és menystenir massa. Per tant, encara que no ho manifesti , a vegades, em sento com un mitjó...

Sota un cel ple de fustetes...

2008-12-09T00:18:00.006+01:00

Tot està a punt. O així m'ho sembla a mi. Piles de sobres omplen el pos espai que disposo. He perdut bona part de les celles. Demà escombrarè , millor demà. Encara no sé com aniran les coses, suposo que molts dels meus soldats no obtindran els millor dels resultats. Probablement , ni els esperats. Els ulls fa estona que volen un descans, abans , però, tinc la necessitat d'escriure una mica. Ara que puc. Ara que en tinc ganes. Faig una llista mental de tot el que haig de portar, de tot el que haig de fer.Mmm, sobretot que no em deixi el mueslï, ni les pijadetes de l'amic imaginari. Fa dies que no miro l'horoscop, deu ser que ja no en tinc necessitat. De fet el futur no m'angoixa.
Faig un cop d'ull al baròmetre, diu que plourà. Trec el cap al balconet, plou. Ja en tinc prou amb això. És el que té viure a la caseta dels tres porquets, sota un cel ple de fustetes...

PD: Tinc la sensació que la Mari, està d'acord amb mi. Remena la cua i es cargola mentre acluca els ulls, i tot i que ja no li veig el musell, imagino els seu dolc somriure.

Quan ja no creus que et surtin ales...

2008-12-07T01:44:00.005+01:00

Tinc el cap com un bombo, corregir és lo que té. El segon sobre de llavor de carbassa ha costat menys d'empassar que el primer, de fet el primer era infumable. Cafè i una pipa ben carregada. L'atmòsfera s'ha anat tornant densa, la culpa és del tabac. Per no llencar un paquet de ca'l Perla, el vaig barrejar amb un amsterdamer gavatxo. La barreja, feta en un pot d'isostar, ha resultat poderosa. El resultat és que haig de parar a airejar el Solvay, si no em mata el fum ho fara el taro que entra per les finestres obertes. A tot això tinc la sensació de que no podrè acabar a temps.

Música, necessito música, però de la bona. Rebusco en el yutup alguna cosa que faci baixar la refotuda pila d'exàmens. Al final ens en sortim amb una mica Allman Brothers, cancons interminables, ...però funciona. Paro per dinar. Cervessa sense alcohol, llumillo fregit amb l'oli d'un bolets picants del Lidl. Pa de tresmill llavors i un gelat sense gluten horriiiiible. Es lo que té vivir en un refugi. Reprenc la feina, vora a les vuit del vespre tinc les mitges fetes dels dos sobres que tenia previstos fer.

Em truca una amiga, que si un Madagascar. Quedo amb ella encantat de deslliurar-me de la sínia en la que em toca viure. Una formigonera de crispetes és la millor descripció pel cony de bol que pilla la meva amiga per tots dos. Sort n'hi ha de la kiricolca , ai quina set que patirè , penso. Cony la que no em deixa dormir i fa que ara estigui aquí...A la pel·lícula ric molt. De fet, el millor són un pingüins mafiosos que em fan pensar en part del personal que tinc a la meva tutoria. Sobretot el que fa de jefe. A la tornada el Barsa n'hi fot quatre al València, només falta que llepi el Madrit , el dimarts a la feina la cuinera ens enverina. Mira que tinc la sospita de que ens fot bromuro a la sopa. Que txusquera que és la tia. És del Madrit, però en arbit, que fot més.

Fa dies que li dono voltes a un grapat de coses. Ahir, mentre recollia la roba estesa, que a Sant Cugat se'n diu banderoles d'oració tibetanes, pensava en què és la llibertat, ara que en tinc tanta. Per moments un parell d'imatges van embusar-me l'enteniment. La llibertat, no te la donen, és dins nostre. Si no en tens, busca-la que hi és. Els meus xergais en van plens vaig pensar. No et contentis amb mirar els ocells, quan ja no creus que et surtin ales...

Germans, petits, bessons, grans,...

2008-10-28T10:55:00.003+01:00

Deserta, amb les taules desalineades. Alguna que altre llibreta en els calaixos dels de sempre. En un silenci que m'entristeix l'ànima. Que m'anuncia una altre tarda de feina corregint. Arreplego les quatre coses que em fan falta. Tot plegat, encara no fa cinc minuts el xivarri omplia el passadissos. Els primers, com sempre, més que tornar a casa fugen. Més que marxar, s'escapen. En cert sentit és normal, segueixen la màxima de la canalla a aquesta edat. Corre que no es repensi els deures. Cap pati mai és prou gran. Surto al carrer, el meu germà bessó m'espera, xerrem despreocupadament mentre esperem que la cua de cotxes ens deixi tornar a casa. A cops la nostra complicitat amb segons quins temes fa que la conversació es torni críptica. Passa l'estona, salto del cotxe. Poso la clau al pany de la porta de casa.
El musell de la Mari em dona la benvinguda. Li faig un petó , el de cada tarda. És trist, però per mi , segons com, el millor moment del dia. Berenem , penco una estona. La justa i necessària. Truca la mare, parlem del meu germà petit. Per fi sembla que el sol també escalfarà el seu costat de carrer. Debilitats de germà. Massa cops mal esteses, massa cops. Truquen, és el meu germà gran. Fa dies que no xerrem. Quedem per fer una cervesa. El Hörnli ens acull com sempre. Escolto els seus consells. Intercanviem neguits. Repe, tengui, tengui, falti, tengui...Posem al dia el tros. El temps s'escola com la cervesa. A contracor, sobretot de la cambrera, que té un somriure que convida a baixar de la palmera, ens en anem. Marxo a sopar a casa dels pares, faig una mica de manteniment emocional. Mai sobra, sempre omple.
Torno a ser a casa. Poso música, una mica de Quique Gonzalez. Algun dia li hauré d'agrair a l'Ignasi tota la gent que m'ha presentat..., i todo lo demás no importa. Miro el baròmetre .La pressió es precipita. Sembla que la tardor comença a omplir els seus calaixos de pluja. Els pobres boixacs, ressecs per culpa d'una papallona faran tard. Que plogui. Pluja que escombri la melangia que porto penjada al damunt de fa dies. Astènia diu una amiga. Tristesa, canvia la paraula si vols. Tristesa. Avui he recordat una cosa. Una que em va costar massa d'entendre. El dia que perds la por a ser abandonat, perds la por a viure sol. Som covards, si, i que passa?. Aquest cop no em serveix allò de jo sóc el més valent per què sóc l'últim en sortir corrents. Haver-se quedat hagués estat una ximpleria. Ja m'ho diuen els meus germans. Els petits, el bessons, els grans...

Qui amb dones va i burros mena , sempre té el cor en pena...

2008-10-24T16:09:00.004+02:00

Sona el timbre, és el segon. El vigia que tenen al passadís m'ha vist. Surt corrents cap a classe, així que entro tots estan asseguts. És com un joc. A la que començo a escriure a la pissarra ja té la ma aixecada. Me la miro, no fa mes que agitar-la. Me la torno a mirar. Ho entén, o m'ho sembla.

Reprenc l'explicació, però no, no puc. Truquen a l'interfón. Pronto, no..., nessuna tábola libera..., buon giorno signorina...Faig broma amb la recepcionista que truca per passar llista. Hi són tots, fins hi tot els del bus tres, que normalment arriba cinc minuts tard. Mmm..som-hi. Nois , nois..., que en anglès també vol dir soroll. Riota general, sostinguda...massa i tot. Poso cara de mosqueig, ho pillen. Parlo de l'examen. Tens les notes??, si !!. Dibuixo el gràfic, no entenen res. Era d'esperar. Els hi aclareixo, però no semblen entendre-ho.

Fixeu-vos-hi, tres muntanyes, tres classes, i jo només veig un professor. Aquest cop si, quan aixeca la mà , li deixo preguntar. Aleshores , que hem de fer?. Fàcil hem d'aconseguir que el proper examen només aparegui una sola muntanya. D'aquesta manera serem un equip , no tres...Ho pillen, estic segur que ho pillen. Diria...Reparteixo els controls, i alguns s'alegren, d'altres es queden moixos, d'altres..., d'altres no entenen res. La nota, és lo de menys, el que m'interessa és veure allà on fallen. Començar a posar fil a l'agulla, alguna cosa podem fer...

Declaració d'intencions...

2008-10-23T10:17:00.003+02:00

Respecte, aquesta és l'única norma que vull. Fa estona que han anat seient als seus llocs. Estan neguitosos, jo també, però no els hi dic res. Sona el segon timbre, són les nou, ja s'han assegut. Callen, jo que em mosquejo. Semblen acollonits, només m'ho sembla. Començo l'arenga, vull dir el discurs, dic...la presentació. Escric el meu nom a la pissarra. Em dic així, ni tal , ni qual , ni pascual. Queda clar??,...sembla que ho pillen.

Al primer cop d'ull ja en detecto uns quants. El mogudet, el gracioset, el gamberret, la que pregunta, el que sap de tot,...mmm. Encara puc dir que he tingut sort. Em moc per la classe , lentament. Mentrestant no deixo de parlar. Sembla que això multiplica l'efecte acollonidor.

Passen les hores, els dies , les setmanes, les coses van tirant. Algun que altre dia els hi haig de recordar el concepte de respecte. Algun altre dia els hi haig de dir que es poden moure per la classe quan sona el timbre i jo dono la classe per acabada. Hi ha cops que m'espanten de lo obedients que son. De tota manera no deixen de ser canalla, si els deixes, saben ser mogudets. Alguns massa i tot.

D'alguna manera aquest post hauria de ser el primer d'una sèrie, la que relati les meves vivències com a tutor. Autogestió, han de ser un equip. D'això en depèn que les coses puguin tenir un final raonable. Espero que ens en sortim...

Mosquetonejant la corda de la vida...

2008-10-10T10:29:00.003+02:00

Les lleganyes no em deixen obrir els ulls tot el que voldria. Un cel d’un blau intens fa albirar un preciós dia d’octubre. Demà faig anys , tres vegades tretze. M’he adonat que fa deu anys vaig començar a treballar a aquesta escola. He vist passar nissagues d’alumnes. He hagut de corregir milers d’exàmens i treballs. Les rialles ,les tristors, la desesperació i la melangia m’han acompanyat durant tots aquests anys. Vaig venir per unes coses, continuo aquí per unes altres.
Trec el cul en fora , poso un peu a cada costat de l’infinit diedre. Em poso bé les cordes, faig la darrera repassada al meu material. Surto de la reunió, n’he fet tantes que ja no recordo quants llargs porto. El fet, es que continuo mosquetonejant la corda de la vida...

Tengo una banda y toco en las berbenas...

2008-09-28T13:04:00.004+02:00

(i ja no tinc aquí la meva amiga Sara per explicar-nos les penes)

Ara fa més d'un any, per un grapat de jeuros, amb més morro del que mai hauria sommiat tenir, vaig pujar a un avió i em vaig fer càrrec d'una colla de nois i noies durant un trimestre escolar. El problema va ser que el que en un principi era un bloc, ha acavat tornant-se en una manera d'entendre la vida. Avui, una bona amiga, la Sara, m'ha rellevat. Ella que a cops com a Juani , a cops com Carmiña, amb allò tan seu de : Parécete bién?, m'ha fet més entenedor aixó d'anar pel món amb un ciri a la mà. Ella, gallega de naixement, no sé ben bé que d'adopció, m'ha escoltat les ximpleries de bon matí. Tot compartint taula davant d'un tallat, ella sempre un chocolatito...

Noia et trobaré a faltar, però això si quan tornis ens ventilarem una ampolla d'orujo , la que em vas donar quan tu i el teu home em vau acollir aquell estiu. Ay, Carmiña, parécete bién?. E si non pos nada , que madalenas ya desayunaré yo los dos meses que tu no estés...Ay Carmiña, que estresante que es todu esto...

Juani...

2008-09-05T16:40:00.002+02:00

Diuen que deu protegeix al bojos, serà per això que a cops em sento com un nen mimat. De fet també deu ser per que sóc bastant tonto que a cops em cal que algo , o algú , m'il·lumini amb els savis consells que destil·len de la profunda saviesa que dona el fet de viure. El problema és preguntar a la persona adequada, o bé entendre i acceptar de bona fe. El problema és que alguns d'aquests amics són com un GPS . Et donen instruccions encara que no les demanis. O quan no les necessites. Vamos, que no t'escolten. És com si estiguessin programats . Tuerza ligeramente a la derecha. I si no vull, que?, eh?. O, el que m'amoïna més , trien el millor camí. Hòstia , i segons com no et desviïs tu..., que et donen la pallissa a la que ho detecten.

No, no és que pateixi un atac d'ingratitud, la veritat , no. Tampoc és una crítica . Només és una reflexió que em faig a mi mateix , en quan que persona humana, a l'hora de mirar d'entendre per que collons no tinc dret a emprenyar-me. Si, sento que no puc emprenyar-me, i la veritat no crec estar en deute, diria que ni moral. Que cap geperut és veu el gep i el gordos la polla, que afegiria jo. Per tant he arribat a la conclusió que fora d'una immaduresa terrible per la meva part no reconèixer que estic molt agraït a una bona colla d'mics. Peeeeeeeeeeeeeeeeeeero, que com amb el GPS, farè el que cregui més assenyat en el meu cas. Ha excedido ud. el límite de velocidad..., doncs res que ja ho sé i que ??.

La veritat , com que unes amigues van batejar a la veu del GPS , com a Juani, doncs he pensat que hauria d'aprofitar i fer-li justícia. Ella , com la Mari, no em fan cap retret, si en algun moment , desgraciat de mi, oh que terrible, m'allunyo...Ella , sempre em dona consell, coneixedora de lo tonto que sóc, em deia fer i mai no es cansa de donar-me consells. Una tia de puta mare, la Juani...

Mari...

2008-09-02T11:52:00.003+02:00

La son m'ha deixat tirat aquesta nit. Ja fa dies que li dono voltes a un tema. El meu magí ronca més que la disquetera del meu portàtil quan es penja. Dono voltes i voltes , el coixí està a punt de trencar-se en dos de tan fort que mi agafo. Els llençols se m'enreden amb les cames ,de que no caic del llit quan he provat de llevar-me. Ella, que ja sap de que va la cosa, em contempla satisfeta des del seu lloc. Com són les coses. Hi ha dones que son com les rates, conviuen amb tu passi el que passi . No hi ha manera que el teu subconscient les mati. Sobreviuen a qualsevol veri que el teu subconscient provi de donar-li.Et donen a tastar el formatge i després...tot lo dia somies amb entrepans de formatge. N'hi ha que són com la loteria , sempre que hi jugues perds. El més fotut és que un cops tens els bitllets ja saps que no noi, no et tocarà. En canvi les que son com rates , hi son encara que no les vegis. Van amb tu a tot arreu.

Hi ha dones que son com alguns jugadors de futbol. Al començament prometen molt, però no passen del Nadal. D'altres et prometen fidelitat als colors, i tot d'un plegat fitxen pel club d'un altre. Hi ha dones que són com la lluna, diuen que creixen, quan en realitat estan minvant. Tot plegat només son manies , falsos tòpics direu, però quan una dona és capaç d'endevinar quines son les sabates més cares d'un aparador, més val que entris tu a comprar-te un bon parell, per que , noi la de voltes que hauràs de fer...I tot plegat per una mica de formatge. I es que de fet, si no hi ha formatge no hi ha ratolins. Preneu-vos això com millor us sembli, però el formatge és el formatge.

Per això, quan he aconseguit posar un peu a terra, val a dir que sense trencar-me la cara. Quan he aconseguit deslliurar-me dels llençols. He obert la finestra de bat a bat i m'he assegut a prendre la fresca al balcó . I allà estava ella. La Mari, amb un somriure burleta, remenava la cua. La Mari si que seria un bon estereotip de dona. Li mola el formatge, com a mi. Demana el que és just, és agraïda , no t'enganya. Mari, bé podria ser l'acrònim d'alguna cosa, d'algun concepte. Monstre Apetonejador Ràpidament Inventat. Mira Ara, Rossega Immediatament. Mimosa Amb Rares Intencions. Més Amor , Rescata'm Ara. Tot plegat son animalades, o no.

Serà pels refotuts mosquits tigre, del quals no n'acabo de trobar l'utilitat, serà per la veu suau de la Nora Jones cantant Don't know why ,o la fresca , que ja comença a ser excessiva, fan que finalment el cansament em porti a trobar el camí del llit. Festejo amb la son, em deixo estimar per ella. La Mari , que li mola la Nora Jones tan com a mi, em pica l'ullet. Premo desar i tanco la màquina. Demà penjo aquestes tonteries , o no..M'adormiré ,ara segur que si, i la Mari vigilarà que així sigui, com cada nit, des de fa una colla de mesos...

El tic tac del món...

2008-08-25T12:11:00.008+02:00

Tanco la porta de l'ascensor, al mirall hi ha les restes d'una enganxina amb forma d'ànec. Porto massa cosses, se'm fa difícil d'abastar-ho tot. L'equilibrisme innat m'ajuda a tancar la porta sense menjar-me la vorera. Recorro els carrers com puc. Carreguem el cotxe, ultimem els detalls. Mmmm, m'he deixat el formatge, la rata, o el seu record venen amb mi. Finalment quilòmetres i quilòmetres de carretera ens porten sota les muntanyes que volem escalar. Dies de fred , cansament, mal de cap i arestes nevades. Dies d'interminables estones guaitant un horitzó ple de núvols. De transportar feixugues motxilles, de divertides tertúlies a la vora d'una cervesa. Dies d'alegria sense mesura dalt d'un cim. Dies, però, de melangia pels que són lluny.

Ganes de riure i plorar, ganes de dormir per que són les tres de la tarda i ja no pots amb la teva ànima. I quan més recordo la rata més ganes tinc de menjar formatge. I menjo i menjo formatge, melangia obliga. Ganes d'estar altre cop a casa, de llevar-me sota un cel conegut. Passen els dies, pugem i baixem muntanyes, tot va sortint com més o menys esperàvem...

Obro la porta de l'ascensor, les restes de l'enganxina amb forma d'ànec segueixen aquí. Encara em queden ganes d'abraçar i petonejar. Altre cop l'equilibri incert em porta davant de la porta de casa. Obro la porta nerviós. Així que trec el cap per la porta allà està ella. La de formatge que he menjat per enyorar-te tant. Les coses són allà on eren abans de marxar. Les coses passen segons el tic tac del món...

Marxo...

2008-08-17T18:15:00.004+02:00

Fotografies, visc en un país on no hi ha quadres. Només hi ha fotografies, res més. No vull cap més interpretació de la realitat que la que sóc capaç de copsar amb els meus ulls. No vull, he decidit que no. Cada vespre, quan el sol s'acomiada, em regala una meravellosa fotografia del que ha estat el dia . Hi ha dies que el cel ple de núvols anuncia que el dia ha estat mogut. Hi ha dies que el cel és ple d'estels , anunciant que el vent ja ha fet tota la feina. Hi ha dies que al cel busco avions que passen per damunt del meu cap. Porten gent amunt i avall. Com si fos un mirall de la vida que passa sota seu . Colrat d'estels , com si de desitjos fos, se'ns apareix cada nit.

Sempre que puc miro al cel. Sigui on sigui .A cops, la Lluna , esborra els estels , però hi són , sé que hi són . Però tot i així , ella , també és part i raó del que passa sota seu. És com aquell parent que cada cop que ens visita ho trasbalsa tot. Tot i que símbol de fertilitat, la Lluna, ho trastoca tot. Amb la seva llum no deixa veure el cel. De fet com una sangonera, ella, que per si mateixa no té llum pròpia , pren la seva del Sol. D'alguna manera és com si el Sol ens envies la seva llum a través d'ella, espatllant-nos així la visió del cel.

El Sol , com un pare , que sempre vol ser present, no ens deixa veure el que hi ha més enllà dels seus dominis. Per tant , la Lluna , ens fa de cangur quan el Sol no hi és. El cel és com un museu, ple d'estels que probablement ja no existeixen , però que encara ens envien la seva llum. Encara ens expliquen la seva història. La llum que ens diu que també hi ha altres mons possibles, encara que no siguin ara al nostre abast. Hi ha cops que el Sol, amb la seva influència, que és tan gran , captura o desvia bocins d'altres astres, i ens els apropa. És aleshores quan el Sol ens mostra part de les respostes que són al cel. De fet és al cel , ple de foscor, interrompuda pels estels, on són les respostes que cerca l'anima. Lluny de atemorir-me, la seva foscor és com una promesa de nous coneixements. De fet les foscors són com promeses de nous coneixements. I si serà per això que diuen que quan la gent es mora va al cel?...

Comença a ploure, un cap de núvol deixa caure damunt meu una fina cortina de gotes d'aigua. Aquesta nit no veuré els estels, demà de matinada pujaré al cotxe amb uns companys. Cercaré respostes dalt de les muntanyes, prop del cel. Entre el cel i la terra, sota els estels. Us deixo una postal , una fotografia de com de bonic és el cel quan el Sol no mira. Marxo...

Música al cel...

2008-08-13T12:06:00.001+02:00

Fa estona que rumio el sopar, la calor m'obliga a pensar en alguna cosa refrescant. Sonen els pitos de la rentadora, la bogada ja està llesta. Tota la roba de la darrera sortida , massa roba, ha de ser estesa. Aprofitant que al terrat ja no crema el terra pujo descalç .Pujo el grapat de graons en pantaló curt i ja està. Amb la xafogor que fa passo de samarreta, tot plegat ,la foscor recolza la meva idea. Bufa una brisa suau, estenc amb parsimònia, aprofito la fresca. Tot d'un plegat em ve al cap el tuper amb puré de patates que encara hi ha a la nevera. Amb la feina feta baixo a casa. Remenant per la nevera trobo tres o quatre botifarrons. Crec que si els estripo i els escalfo en el microones quedaran bé barrejats amb el puré fred.

Obro el tuper, la cosa no pinta massa bé. Trec l'aigua que hi ha, remeno una mica. Crec que pot funcionar. Mentrestant ,al tocadiscos sona el Caprici Italià de Txaikowsky . Una mica de música animarà el vespre. A cops penso que això de viure sol és massa avorrit. El ding del microones em treu de les meves cabòries. Barrejo els bocins de botifarró calent , amb el refotut puré fred. La cosa , no pinta malament, mira . Ho poso en un plat, prenc els coberts, unes estovalles, un got i una ampolla d'aigua freda, avui soparé a la tauleta del balconet.

No miro la tele, no fan res i això que en teoria passen un munt de coses. M'encanto amb la música i acabo menjant-me el plat més fred del que hagués desitjat. Prenc el plat, ja he badat massa. Encenc la cafetera i preparo l'aigüera per fregar els plats. L'alegria del passatge que sona convida a moure's. Gràcies Piotr . Ara continua amb la Polonesa i el vals a Ievgeni Onegin. Els plats van que volen. Tot ballant faig un descafeïnat i m'assec altre cop a la terrasseta. Sembla que la cosa millora. Normalment escolto la música per mi, amb cascos, l'absència de veïnat visible , la calorada i que collons que en tinc ganes, fan que aquest vespre hi hagi un improvisat concert de Txaikowsky . El tocadiscos fa un clic i m'adono que m'he tornat a encantar. Quin tio aquest Piotr, cony de russos.

La roba ja deu estar seca , penso que seria bo fer-li una ullada. Prenc el tabac, l'emepetres i tanco la porta de casa. Deixo el mòbil, no tinc ganes de que res em destorbi. Al terrat, la roba ja està seca. Plego les samarretes abans de posar-les al cosi. Fa una nit molt maca , després de tot a l'agost no hi ha tan soroll com acostuma a passar la resta de l'any. Una tovallola no ha quedat bé fa una olor estranya, la separo de la resta. Als cascs de l'emepetres sona Vltava , el segon poema musicat de Ma Vlast, de Bedrich Smatana. Decideixo asseure'm a terra a fumar una pipa, la tovallola d'abans farà d'estora. El cel és ple d'estels, entre els cordills d'estendre que hi ha damunt del meu cap, semblen notes en un pentagrama. Un pentagrama meravellós, m'encanto altre cop. És com si hi hagués música al cel...

Valdostano, valdostano...

2008-07-23T11:18:00.005+02:00

Diuen que aquelles vivències que et corprenen no les colra mai a la pols de l'oblit. Aquest deu ser el cas. Just passava per la porta de casa, que amb forces només per arrossegar-me damunt del llit, vaig adormir-me tan profundament, com profunds son els meus records .Ara fa més d'una setmana que ja volto per aquestes contrades i encara no sé massa bé com donar-ne comptes. Tot arrenca ,damunt d'una taula , davant d'una gerra de cervesa, voltat de companys, fa vora un any. El projecte era fer un cim de quatre mil metres. Val a dir que tampoc havia de ser cap cosa complicada. Després de no massa estona va aparèixer el cim, el Gran Paradiso, a la vall d'Aosta. Es tracta d'una ascensió merament glaciar, amb un trocet d'aresta cimera una mica penjadet. La cosa semblava que podia encaixar en la nostra cordada. Al final només vam ser dues cordades, una de dos i una de tres. El meu estimat Agustí Cardona ens faria d'enllaç entre refugis. La resta serien l''Agustí Jové(signore Iove),l'Andreu Martínez-Vargas, l'Eugeni Vives, en Gabi Cerdà( folleret volaor) i jo mateix.

La ruta triada seria entrar pel preciós refugi Chabod, fer cim i baixar pel ultra col·lapsat Vittorio Emanuelle. Així doncs, un cop l'ultraeficient capacitat d'organització del signore Iove ,va tracar el full de ruta que cobriria viatges , aclimatacions , aproximacions, ascensions, excursions i poques estones per tocar-se els collons, les cartes eren damunt de la taula. Les del destí vull dir, amb les de pòquer el molt bandarra fa i desfà com vol.

La setmana va començar amb un parell de sortides per aclimatar-nos. La base la teníem a l'Albergo Savoia. Des d'allà, el Mont Taou Blanc de tresmil quatre-cents i escaig, un dia i la Punta Nivolet, de poc més de tres mil , l'altre. Comptàvem amb amb un dia per fer una quilometrada fins a Aosta i Valsavarenche, a més de fer l'aproximació fins el refugi Chabod. Nou-cents metres de desnivell, per un meravellós camí de refugi italià. Nit al Chabod, sopar, ambientillo , grappa i a dormir. Pel matí, coneixedors de les nostres limitacions, ens llevem els primers i sortim els primers . Ningú ens passa fins que es fa de dia. Val a dir que feia molt temps que no hi havíem estat mai, per tant té el seu merit. A la glacera anem fent , uns millor ,altres pitjor, altres canten, vamos de tot una mica.

Al cim, que de fet és petit com una cabina de telèfons, hi ha alguna cosa més que raons amb els guies. Al final l'Eugeni, molt sàviament , ens espera a l'avantcim. De fet si arribo a saber el pollastre que es lia no envio a cap dels meus companys cap allà. Val a dir que em va fastiguejar el comportament de moltes de les altres cordades, no totes. Comercialitzar les coses té el seu preu. Amí no em va, m'estimo més anar a la muntanya amb amics.

La convivència de sis persones, amb dos cotxes i una burrada de quilòmetres per fer, va ser variada, però per damunt de tot divertidíssima. La més que espectacular baldufa del darrer sopar va ser emotiva, inclòs un calvo col·lectiu a un cotxe dels carabinieri. Ni els ensurts mecànics de l'anada, ni els administratius de la setmana abans van aconseguir deslluir la sortida . Ara només queda fer-ne el balanç alpinístic, social, econòmic...Tan se val, com diuen en aquelles contrades: Valdostano , valdostano ci vediammo un altro anno.

Mont Perdut, ja estic de vacances...

2008-07-15T12:33:00.020+02:00

Per fi sona el timbre, que si no , el feia sonar jo. M'acomiado dels que trobo , puc i sé. Surto volant per la porta, ja estic de vacances...A l'estació m'espera en Cardonetti, anem a Sabadell, a pillar una furgona per anar, primer al Perdut , després als Alps. Doncs no, que als Alps no podrà ser. Mecaginlaputa, de que no mato el tros de burro que hi havia darrera el taulell. Un cop ens adonem de l'error, busquem solucions, sempre solucions. Decidim prendre la fregoneta i marxar cap a casa a carregar els colegues. De camí mirarem de trobar solucions al problema de no poder anar als Alps amb aquella furgona.

Son vora les quatre que entro per la porta de cal's Cardona, tothom ja està allà. Carreguem els trepans i , parant abans a recollir a en Jordi, super pels amics, cap al Perdut. Dormim en Bungalows, l'endemà a una hora més que temeraria ens llevarem per anar a Nerín . Allà prendrem un bus, rollo sovietic, que ens deixarà a Collado Gordo. Abans fem un sopar de cinc estrelles. En Jaume, Samaler pels amics i la Manoli ja estan a puesto. L'Àlex , la Rosa i l'Adrià també hi son. Formem una considerable colla.

Fa estona que m'he llevat, molta . El Cardonetti , a ritme d'isquierda ras, derecha quatro, ens ha portat a tota en la fragoneta a Nerín. Ara, dins de l'autobús coctelera , mig endormiscat, fem camí cap a Collado Gordo. El tema va ple, molta penya per fer el Perdut. El dia es lleva lleganyós. Un cop a terra, en Dri i jo fem camí cap el refugi de Goritz . Anem al capdavant, el finstro del Dri s'ha deixat l'aigua amb les presses . El tema és arribar primers i comprar una ampolla.

Al refugi ens aturem breument, ràpidament enfilem el camí del Coll del cilindre. Jo estreno botes, unes Scarpa Freney. Del Lidl, diu en Cardonetti. La veritat es que van bé, per la pasta que valen , ja poden anar bé , ja. A les primeres clapes de neu , l'Agustí Cardona, ens deixa, el seu genoll no pot posar-se en cap risc més. La colla continua, lentament, que córrer és de covards. A la que abastem el llac gelat, l'escupidero en presenta les seves credencials. Ja fa estona que portem grampons, jo n'estreno uns de Black Diamond, uns Sabretooth. Del Lidl també. Moseguen la neu dura que t'hi cagues.

Per l'escupidero em poso rera la Rosa, diu que es sentirà més segura. Cada cop que pregunta on sóc li copejo el cul. Mica en mica fem cim. Jo i el meu mal de cap som els últims. M'abraço a tots, fem fotos , mengem una mica i cap avall. La boira ens envolta , un vent més que fort no fa massa agradable la nostra estada. De baixada em faig càrrec de la Raquel, per dir-ho d'alguna manera. El meu mal de cap va en crescendo. Al llac Gelat de Marboré , estic tan marejat que tinc ganes de rojar. La cosa es posa molt desagradable. Per sort la Rosa em dona un iboprufé. Perdo alçada tot lo ràpid que puc. M'enganxo al mestre Bassas que va per feina. A la següent aturada , ja una mica més recuperat , la Raquel , en agraïment em fa una frega als polses. Explico un parell d'acudits , sembla que riuen. Ja dec estar millor.

Al refugi jaiem com a gossos, fins el punt que un gos ens ve a fer una visita. De fet tot deu està igual. Una mica més refets, reprenem el camí. En Drí i jo ens posem les piles, cal abastar el Collado Gordo abans de les vuit de la tarda, i sobretot, trucar a els companys dels Alps. La solució presa serà anar-hi amb els nostres cotxes. Així que el Ketxup tornarà a bramar per les carreteres del tour de França. Però, això ja serà una altra història...Aquesta acabarà bé. Sans i estalvis tornarem a casa. Quines ganes que tinc de tornar al Solvay. Ara fa un any no ho hagués dit...

El Pic de l'Infern..., o un Infern de Pic...

2008-06-30T15:17:00.008+02:00

Entreno, ens fa falta entreno. És el que em repeteixo. Anirem al Gran Paradiso i lleparem. És el que no vull que passi. Així que..., l'Andreu ens porta al Pic de l'Infern. El Folleret i jo anem de clients. Només sortir ja me n'adono de la magnitud de la tragèdia. A dos quarts de quatre de la matinada ha sonat el despertador, i el mòvil, i la mare que ho va parir .El Folleret (Gabi, pels amigos) em recull a les cinc, de casa anem a per l'Andreu, d'allà cap a Ribes.

La nostra intenció és pujar en el primer cremallera. Redeu que d'hora que és. Ahir , els suplents, o suplantadors,o jo que sé , d'AC/DC van tocar sota el Solvay. Cony de Festa Major...Venga , a lo que anàvem .Sortim del cremallera hiper-motivats. A la que el camí comença a enfilar la vall del Noucreus la cosa canvia. Sota el Coll del Noucreus fem un moç, un cop al col ens toca carenejar i carenejar...Una patrulla terríiiible.A estones va l'Andreu al davant , a estones jo. El Folleret va al darrera , però con paso firme. Noooooo, no ho dic pel pes de les botes noves. Lo que passa és que fa un any que només fa senders i martingales d'aquestes , i claro, no é lo mimmo.

Al cim ens posem cegos de menjar. L'Andreu no gaire, com que perd aigua per un manguito...diu que no menja gaire no sigui que s'enfarfegui. Bromes a part la cosa sembla que pot funcionar. Refem la carenejada de la gran pradera , a les pujades em moro, o quasi. A les baixades vaig tan depressa que quasi em mato. Sigui com sigui, prop de tres quarts de tres, ens estem foten una cervessa al Finestrelles. Bueno el Folleret una Coca-Cola amariconà. Celebrasión por todo lo alto. Sembla que hem fet vora uns 1300m de desnivell acumulat. He trucat al pare, i al explicar-li, em diu: Coooony, que des d'Ulldeter és més curt!!!. Jo li dic que ens hem d'entrenar, a lo que ell contesta que còrrer és de cobards i entrenar-se , de mariquites!!. I la veritat que una mica mariquita si que m'he vist..., sobretot a les pujades.

Lladres...

2008-06-26T19:01:00.006+02:00

Hi ha molts tipus de lladres, encara que no us ho cregueu, alguns són bons. Prendre coses no sembla, a priori, una cosa gaire bona. Apropiar-se de coses que són d'una altre persona, no pot semblar molt correcte. Endur-se les preuades pertenences d'una persona no pot ser considerat molt lloable. Esbotzar per agafar allò que no es teu, no sembla..., tan se val, no cal que continui, oi?.

Ahir , al capvespre, uns lladres molt professionals van esbotzar la finestra de cal's pares. Es van endur unes joies, majoritariament recórds, la mare no és la Marquesa de Villa Verde. També es van endur un gps del pare , que mai va saber com fer funcionar, regal de la seva jubilació. Un dvd de 35 €, i el portàtil que els hi vaig regalar per que em llegissin quan fos a Irlanda. Van regirar els armàris, van obrir tots els calaixos. El que esvan emportar no és el més important. El més important és el que van deixar, l'ennuig i la tristor d'envair casa seva. Ells que sempre tenen obertes les portes a tothom. També es van deixar la por i la impotència . La que van tenir els pares un cop van trobar-se la casa potes enlaire...

Deixant de banda tot el que es van emportar, on són els lladres bons?. Suposo que per tot arreu...Si, també n'hi ha, creieu-me, de bons també n'hi ha. Per exemple tenim els que roben temps. Els que roben temps per fer mil feines per arribar a final de mes. Els que roben temps per poder fer totes les feines i estar al cas de tota la seva familia. Els que roben temps d'on sigui per ajudar als amics, per donar un cop de mà quan calgui, sense esperar res a canvi...També tenim els que roben òrgans,... per exemple els que et roben el cor èssent de la manera que són. Els que et roben l'estòmac, cuinant de la manera que cuinen..., els que et roben el cor i t'enamoren.

Bé , suposo que ens hem entés. D'aquest lladres n'estem rodejats, si nois em sap greu. Però jo en veig per tot arreu. En tinc a casa , a la família , en els amics. I sabeu que?. Que no em sap gens de greu que hi siguin. Els altres lladres es podran endur el que s'han endut, però encara hi ha un munt de coses que s'escolen a les butxaques, que no entren en cap sac. De totes elles us en he fet una petita llista. Segur que en bona part hi estareu d'acord...

PD: Són prop de les vuit del vespre , no he dormit massa bé després de la trucada dels pares a quarts de dues de la matinada. Encara sóc a la feina, empaperant carbasses. He trucat a la mare per veure com estava. Semblava més tranquil·la, tot d'una s'ha fet un fart de plorar. M'ha dit que el que més li dolia era que probablement tot s'ho havíen emportat en la seva motxilla. La que li havia regalat jo per reis..., amb la seva cantimplora, el seu impermeable...Quan era jove em va explicar que es van fer un fart de traballar , robant temps al dia, per poder-se comprar allò. Ara que ho tenia tot nou, li sabia greu que li haguessin pres. No pel valor , la del pare era al costat i no l'han agafada. Cony , era vella!!. Plego d'aquí una estona, encara trobaré el Decathlon obert. Mare , la motxilla , la cantimplora i l'impermeable ja te'ls compro jo. Encara que hagi de robar temps a...

Se m'ha girat una de feina...

2008-06-20T19:21:00.003+02:00

Ja està , ja som al camp de batalla.La tropa fa de les seves, practiquen el tir amb arc. No sé si entre ells , amb el monitor, o tenen diana de les de veritat. Mentrestant, amb el campament muntat en un temps sorprenent, nosaltres supervisem el mobiliari i les instal·lacions. Sobretot les cadires Poang de l'Ikea . Cal esmerçar molt de temps anar canviant de postura..., valido també que van bé per fumar amb pipa mentre escoltes música amb l'emepetrés. El lloc triat és una eixida típica de l'Empordà. Un ventet suau sembla que ens vol facilitar aquesta enutjosa feina. Provo de corregir exàmens, ja que així la validació seria més completa. La cosa comença bé , però Morfeu ens acosa . Mare de Déu penso , la de feina que se m'ha girat...

Massa...

2008-06-17T22:46:00.003+02:00

Preparo la motxilla, miro que no em deixi res. Una invasió , això és el que sembla. Les coses com son, em fan responsable ara que no tenen a ningú més. Suposo que aquest any, tal i com han anat les coses, no em quedava altre remei que canviar. Canviar , canviar la manera de mirar les coses. Crec que estic buit, i que aquesta és la millor manera de tornar-se a omplir. Despendrem de tot el que havia fet fins ara. Deixar enrere el que havia aconseguit . He acceptat definitivament el càrrec. Per aquells que fins ara no podia , sembla que podré . Per aquells que ho desitjaven , ja està ja ho soc.
A la tornada hauré de deixar-ho tot ben lligat. Assumeixo que no és un problema allò que no depèn de mi. Finalment , els que romanien tapats han quedat al descobert. Aquells que deien ser una cosa han resultat ser el que jo esperava. Noi , encara que tard , al final el temps em dona la raó. Portava molt temps enganyat i el desengany ha resultat una alliberació. De tota manera han passat moltes coses , molt temps , potser massa, potser massa…

PD: En tot cas no tinc ganes de tornar-me un cabró. La rancúnia no para de ficar-se a les meves butxaques i la veritat...,estic cansat de buidar-me-les.

Atabalat...

2008-06-04T23:21:00.002+02:00

Amb unes ganes boges d’enfilar-me. Acabo de corregir el primer sobre de llavors de carbassa. La collita no serà massa bona. La canalla sembla que s’ha pres seriosament l’examen. Avui no ha plogut, ahir si .Fa massa dies que trobo a faltar aquella cremor dels braços quan torno del rocòdrom . Els Housemartins m’han ajudat a fer la feina una mica més lleugerament. Penso en tots els projectes que tinc. Aquest estiu vull tornar a voltar, escalar tot el que pugui. Ja fa dies que no tinc aquell sentiment d’home de segona ma. Tot i així algun anunci d’aquests que fan per la tele em menja la moral. Amb tanta aigua, núvol i postes de sol ataronjades es fa difícil no entristir-se. Avui he sopat a casa dels pares. He portat una mica de teca, que sempre vaig de prestao. La mare, malgrat el règim, ha acollit amb alegria les dues quiches de bacon. Fa estona que faig de voyeur a la terrasseta, uns veïns, que prenen la fresca com jo , sopen a fora i xerren animadament. La vida torna a passar, ja som al Juny i a mi em toca tenir la falç al puny. Fumo una pipa, l’altre dia vaig tornar a comprar tabac a cal Perla. La fresca és suportable. Dies enrere hauria d’haver pres el forro polar per escriure a fora. Avui no, sembla però que l’estiu no vol treure el cap. Total, d’aquí quatre dies estaré maleint la refotuda calor que acostuma a fer en aquestes contrades . La d’exàmens que hauré de corregir. La veritat és que començo a estar una mica atabalat...

Carretera i manta...

2008-05-27T13:13:00.002+02:00

Sona el timbre , aquí res no funciona. Windows ha efectuado una operación no vàlida i debe cerrarse. Les unitats de xarxa s'han desconnectat. El domini no està disponible. Res , que no puc fer res. En Jordi també pren els trepans i fa el gest d'agafar el pom de la porta. Jo que li dic que si em baixa a l'estació. Aviat ens posem d'acord . Un cop al cotxe xerrem de la música que sona. Prop de l'estació li dic que em deixi a la rotonda , que tornaré a casa a peu.
Poso el peu a terra, m'acomiado. Prenc el camí de Can Soca. Pel voral guaito les herbes. Em ve al cap que aquest any volia tornar a fer ratafia. Algunes de les flors fan molt goig. Les darreres pluges han fet revifar la terra. Aquest any la primavera ha fet bo el refrany...Prenc un grapat de flors de xicòira. Una mica més endavant un quants conillets. Alguns estrellats grocs, que punxen, completen el pomet . Al tombar Can Soca faig drecera per un camp de blat ple de badabadocs .No en prenc cap, es marcegen massa aviat. Torno al camí. Decideixo caminar per l'altre costat del voral. El terra no és massa moll. Trobo una mica d'herba de Sant Joan, anirà bé saber que en puc trobar per aquí. Prop del pont de la ronda el terra fangeja . Torno a la carretera , el ram ja fa goig. El completo amb tres o quatre dents de lleó .
Ja a l'avinguda em creuo amb un grapat de mares que van a trobar la seva canalla a la porta de l'escola municipal. Alguna em mira amb estranyesa . Alguna altre somriu. Els hi deu sorprendre veure un home amb un ram de flors, més si són de camp. Total, espero que a la Mari li agradin .Jo que m'afanyo, alegro el pas i penso ,...carretera i manta.

Fusió, fissió ,...supercordes?. Algunes consideracions sobre física nuclear…

2008-05-20T11:46:00.001+02:00

Baixa la pressió, ho sé , em fa mal el cap. El dia ha anat passant, normalot, per ser un dilluns…La vida va passant, jo faig d’espectador. He arribat a casa d’hora, un intens xàfec m’ha donat la benvinguda quan sortia de l’escola. Un cop a casa em sento atabalat . La Mari ja fa dies que no em fot ni cas. Els mateixos que fa que té nòvio. Res, que haig de cremar aquesta angúnia. Em canvio, prenc els gats i la bossa de magnesi , me’n vaig a fer dits al rocòdrom .Bé, sota aquesta pluja, ara molt més suau, crec que braços . L’únic que podré fer serà el sostre. M’assec al terra, em poso els gats, l'emepetres i sona en Jack Johnson. Em penjo, balancejo el cos, llenço la ma, abasto una presa groga, canvio el peu dret, ara una blava..., el meu cap se’n va, es comença a difuminar l’angunia. Les raons per les que he vingut, també.
No sé per quin motiu, em ve al cap el concepte de fissió nuclear. Desestabilitzar el nucli d’un àtom pesat. Fer que s’esmicoli a bocins. Aprofitar-ne l’energia per escalfar aigua. Tornar-la vapor. Vapor que mourà turbina. Turbina que generarà llum,...però i la radioactivitat que se’n despendrà? . A cops hi ha coses que quan es trenquen són com la fissió. S’allibera molta energia , es mouen moltes coses, però la radioactivitat t’envaeix durant molt temps deixant-ho tot fet una merda. Conec el que dic, ho he viscut. He estudiat del que parlo. Segons com ,els nivells de radioactivitat poden ser alts durant molt temps. Serà la radioactivitat emocional que pateixo la que en fa fer el mono en aquest moments. Les mans diuen prou. Caic de cul damunt del matalàs. Embadalit em miro el pas d’on he caigut. Encara em cal molta pila per suportar aquests moviments...
Reposo, els braços s’han inflat, no puc tancar les mans i si ho aconsegueixo, no les podré obrir. A cops ja no sé si lluito contra un plafó de resina, contra les meves limitacions, contra ...Estirat damunt del matalàs acluco els ulls. Al cap de dues cançons, m’alço. Una mica més refet penso en que em fa mantenir unit al plafó, o a la vida, o que em fa mantenir aquesta lluita. Serà com la fusió. Fer col·lissionar dos nuclis lleugers , vèncer la repulsió electromagnètica, posar les coses a l’abast de les forces nuclears. És difícil , però no impossible. Té un petit problema . Un cop ho engegues , no hi ha qui ho pari .S’ha de cremar tot el combustible. Terrible, o no. La quantitat d’energia que s’allibera és descomunal. No hi ha radioactivitat. Segons com em recorda al que vaig sentir el darrer cop que em vaig enamorar. La cosa al començament sembla difícil, però quan arrenca , la teva vida , la passada , la present i la futura comença a passar a una altre velocitat.
Diuen que hi ha una teoria que explica tot això en termes de cordes. Bé ,de fet parla de supercordes. Sento el mòbil, és l’Andreu. Diu que si anem a mirar lo de la corda al Vèrtic . Que l’Enric farà quaranta anys .Ja deia jo que això de les cordes m’era familiar, sobretot tractant-se de companys de corda. Res , que ho deixo per avui. Me’n vaig a comprar una corda per un superamic, o era una supercorda per un amic?. Tan li fot , ja no hi ha qui s’aguanti sobre el plafó.
Ja de nit escric això, penso que tinc unes quantes supercordes que em lliguen a uns quants superamics. Aprofito per tibar d’algunes d’elles. Tard o d’hora elles tibaran de mi quan em faci falta. És el que tenen les supercordes, o els superamics...

El mar de les paraules, el riu de les idees...

2008-05-08T21:30:00.002+02:00

Cada cop que intento posar paraules a un pensament miro de triar les més adients. La tria , normalment, és fruit del meu estat d’ànim .Avui el meu estat d’ànim és difícil de definir. Ara mateix , per escriure això, tinc aquest mateix problema . Les paraules omplen la meva ment. A cops formen corrents, remolins que em porten a fer una tria. A cops s’apareixen davant meu com una onada .En aquestes ocasions miro d’aprofitar l’onada. Faig que aquesta em transporti al seu damunt .La història que vaig explicant és com una successió d’onades que aprofito. Aleshores les idees s’encadenen una darrere l’altre, com entrelligades. Com si de conclusions o deduccions es tractés. Enllaço idees, surfejo per les paraules, que em fan arribar a la platja del meu argument.

D’altres vegades les paraules que vull triar em porten de manera subtil, per un rierol, que desemboca en un riu més gran, que a l’hora va a parar a un altre de més gran. Noto que la corrent augmenta, cada cop es fa més forta. El soroll del corrent comença a ser eixordant . Fins que la cosa acaba en una gran cascada d’on ja no hi ha manera d’escapar-ne. És aleshores quan ens en adonem de la importància de les nostres paraules.És aleshores quan ens en adonem que ja hem dit allò que tan ens costava dir. És quan em pres la decisió que ens alentia la marxa.

Normalment, les onades apareixen al meu davant quan faig classe. Quan replico algun argument .En canvi els rierols estan més lligats als sentiments. Es potser per això que la gent parla de torrents d’emocions. De tota manera, expressar sentiments amb la facilitat i tranquil·litat d’un rierol és tot un art. El teu interlocutor acostuma a quedar tendrament complagut, si és una bona noticia , cas que no ho sigui tampoc cal esperar una reacció airada. Els nostre arguments l’haurà deixat com el rierol, amansit.

Hi va haver una època de la meva vida en que vaig perdre la capacitat d’enllaçar onades, de controlar les corrents dels rierols . Asertivitat en diuen els psicòlegs que és tenir aquesta capacitat . A cops les depressions encobertes són com oceans plens de boira on no hi bufa el vent . Són com mars on no hi ha onades de paraules ...

Recuperar aquesta capacitat , restaurar el vent que alci les onades, que generi rierols, que facin córrer aigua altre cop pels nostres xergais .Que ens omplin les nostre platges de petxines, pedretes, bocins d’algues i trossets de posidònies. Que com records ens facin creure que encara hi ha vida després de les depressions. Si això que escric mai us ha semblat un riu ,o una successió d’onades , és que alguna part de raó dec haver trobat. Si a més a més us és útil ,...encara haurà valgut més la pena provar d’explicar-vos-ho.

Taronja...

2008-05-07T12:18:00.004+02:00

La Terra va girant al voltant del Sol. Mica en mica, la llum d'aquest va incidint damunt de la porció d'atmosfera que tenim al nostre damunt. La llum l'anirà escalfant fent que comenci a succeir un del fenòmens més bonics, la difusió de Thompson. Del vermell inicial i fugaç, el cel passarà pel taronja, cap el groguenc barrejat amb el blau cel. Taronja, el color de l'alba. El color del naixement. El color d'una nova vida .Aquesta deu ser la raó per la que ara fa una colla d'anys em vaig enamorar del taronja. Suposo que em calia un canvi. Al final, hi va haver un canvi. Suposo que era el que em demanava el meu subconscient .
Lògicament el taronja també precedeix a la foscor de la nit. Per tant, també representa el final d'un cicle. També m'encaixa aquesta idea. Per renéixer , abans , s'ha de morir. Taronja, el color cíclic. El color que ens acompanya en la vida i en la mort. Deu ser que mirar-se la vida sota la llum del color taronja, ve a ser com acceptar que res no es crea , res no desapareix , tot es transforma.
Personalment, em venen al cap els boixacs que tenia a la meva antiga casa. No hi havia manera de matar-los, eren de color...taronja.

I ja fa un any que m’hi lligo la corda…

2008-05-04T20:52:00.001+02:00

L’Elena , la seva dona, m’ho va plantejar. Jo, que li tinc un apreci especial, vaig escoltar-me la seva proposta. El dia assenyalat plovia a bots i barrals. La cosa no va poder ser, al final durant el primer, d’un entranyable i ja més que tradicional dinar, vam acordar tornar a provar d’anar a escalar. I així va ser com va començar tot. L’Andreu , jo i l’Enric vam anar a escalar. Vam triar la regió d’Agulles a Montserrat. Els resultats ja els heu pogut anar llegint.

Abans d’ahir, vam celebrar el nostre primer aniversari. Nóvios , diu ara que semblem, la seva dona. Vaig triar una agulla bastant mítica. Si més no per a mí. La Momieta , per la seva via normal. Jo vaig fer els dos primers llargs de primer , ell va fer els dos darrers. Ell va ser l’encarregat de pujar la corda fins el cim . Va escalar amb precisió , conscient de la responsabilitat . Amb moderació i lògica. Tinc la sensació que l’escalada ha omplert un buit a la seva vida . El seu humor anglès, dissenyat , com si d’un franctirador de la rialla es tractés, comença a ser admirable. La seva soltesa i capacitat per solucionar els problemes també. Admiro la seva honestedat .Guardo com a tresors els seus consells. Crec , que puc dir, sense deixar de fer el cor fort, que tinc un amic més. Amic, dels que t’hi lligues la corda, no de taberna. Amic, dels que entens allò que els passa sense badar la boca. D’aquest amics en tinc molts pocs. I amb aquest ,...ja fa un anys que m’hi lligo la corda. Per molts anys , Andreu, i que fem plegats molts llars de corda.

Bon rotllo...

2008-04-27T17:19:00.002+02:00

Sona tonto, però és així. Les coses avui han anat bé. Com rodades, com si res costés. Ahir l’Andreu i jo, vam anar a comprar uns gats nous a Barna. Difícil, llarg i perillós. Primer per què ens va costar trobar el que buscàvem. Segon per què , al final com sempre t’engresques i acabes caminaaaant més del que estava previst. Tercer, el canvi climàtic, l’escalfament local. La de dones que hi ha pels móns de Deu, a Barnilàndia, més , la ramaderia autòctona és veu incrementada per les migracions turístiques . Total que millor anar amb ulleres de batre, com els burros, que no guanya un per sustos. Vaig tornar amb uns gats nous, no els que volia..., però amb un bon rotllo de la muerte.

Avui , per no ser menys, ha continuat el tarannà de la tarda d’ahir. L’Andreu i jo , que fèiem cordada, hem continuat amb la mateixa sensació. Bé val a dir que jo si, l’Andreu a estonetes tenia altres cabòries dalt dels estreps. De tota manera comentant-ho a posteriori , la cosa no ha estat per tant. Si a això hi afegeixes els Enrics, el tema no pot decaure. Al final , el que deia, el motor de la vida, ....el bon rotllo.

De llibres, pel·lícules,...d'amor

2008-04-25T15:26:00.004+02:00

(És el que volia dir després de la diada de Sant Noséque...)

Ja està , ja ha passat, penso . Aquest dia em neguitejava, en neguiteja i em neguitejarà. Ho sento , em sap greu , però és així. Les úniques imatges que puc recordar. Que no em neguitegen, són les del petó que es feien el pare i la mare en aquest dia. El pare portava una rosa, la mare li havia comprat un llibre. La rosa es marciria , el llibre , al final no se'l llegiria ningú. Però el petó, el petó, encara el tinc a la retina. Segurament és l'única cosa que puc recordar. Era un petó d'amor. Era un petó dessitjat. Era un petó de pel·licula. Si més no a mi m'ho semblava. En cap moment no sel's veia obligats per la situació. No puc dir el mateix d'aquesta diada avui en dia. És el dia de fer moltes coses, moltes d'elles s'haurien de fer cada dia. No hauria de fer falta un dia especial per fer-ho.
Potser l'única cosa que puc recordar, és el que encara queda. El que en llenguatge verbal diem amor , per a mi volia dir petó. Si, estic d'acord que era molt menut. Però després del terrible dia a dia dels meus pares d'aquells temps, encara en quedava aquell petó. Era l'esperança de que tot allò tenia un sentit. L'amor.
Serà per això que entristeixo quan s'acava una pel·licula, un llibre o una situació on estava a gust .Serà per aquest motiu que la única cosa que puc recordar , és l'amor. No em serveix rellegir un llibre , mirar infinitat de vegades una pel·lícula .L'amor, per definició, és per sempre. Així l'amor té un avantage, no t'abandona en tot el dia . Pots aclucar els ulls i t'apareix. Et rodeja , et modifica, t'acotxa .Et fa més suportable la vida. Per això quan he cregut tenir l'amor( i a qui adreçar-lo) he estat molt feliç. Ara , clar , no ho debia ser d'amor , doncs per definició, és per sempre. Si no,...haber pedio muerte.